Mig enlluernada pels rajos blancs
que porten primavera,
mig embriagada pel vi,
la model, nua, entre robes i mantes de lli,
alça la copa.
Em recordaràs, artista, amic,
amant meu,
quan sigui per fi art?
Com úniques bales que irrompen,
amb el seu vol tranquil,
la silenciosa quietud de l’illa,
les gavines comencen el seu cant;
majestuosos sons
que en elegant harmonia
dibuixen notes en el mar.
El mar em mulla els turmells,
el vent m’oneja la pell
i la sorra dibuixa una vida sota meu.
Els nens petits corren, riuen,
salten i m’esquitxen la panxa,
i, les gotes, s’escolen dins el melic.
El sol em va torrant el ventre,
els pits i els cabells.
Tanco el ulls i la lluna em visita.
Veig l’estiu dels amants al mar,
la nit de festa que serpenteja els carrers,
les matinades al port i les tardes al bar.
Et veig al meu costat, amb els dits entrelligats,
els dos gaudim de les carícies del vent
i, als llavis, encara crema el foc encès.
Frenesí rosat, els cossos colgats de sorra
i una serp que ens atrau, ens ajunta,
ens separa i, harmònicament, ens uneix.
Ara les melodies han callat,
els ocells, tímids, no gosen cantar
i les onades, en obscur silenci, s’acomiaden.
Veig de lluny la teva senda,
un somriure de fugaç tendresa
i un silenci que encara resta.
El mar em mulla els dits dels peus,
la sorra dibuixa una vida sota meu,
però el cos no hi encaixa.
Blanques roses perfumades,
els jardins il·luminats,
i ella, enmig, tot respirant.
Corria i saltava, i cridava,
i els seus ulls, quan la miraven,
brillaven.
Les mirades deturaren,
el cosmos embogí;
parà i corregué i penetrà.
El vent xiulava amb violència,
les fulles remorejaven,
el secret no s’escampava.
Silencis de papiroflèxia,
i, enmig de les roses roges,
acervat gris roent.
*
Lluitaven els seus ulls de vidre
(amb pestanyes de plom)
per omplir-se de llum.
Però les entranyes ja són fora;
a dins no resta res.
Persépolis és el resultat de la vida de Marjane Satrapi i un toc genial de tendresa i ironia. La pel·lícula (animació del còmic) ens il·lustra la vida d’una nena iraniana que ha nascut en un règim dèspota i que, de cop i volta, comença a veure com una revolució s’acosta, una revolució carregada d’esperances. Així, a través dels ulls de Satrapi coneixerem part de la història d’Iran, la Revolució de l’Islam i, sobretot, com va afectar als ciutadans del país; com les esperances en la revolució comunista van ser anihilades poc a poc i substituïdes pel fonamentalisme; com els assassinats van començar a formar part de la quotidianitat i com els ideals que es sortien de la puresa islàmica van ser exterminats.
Marjane, a través dels seus familiars, entrarà en contacte amb l’ideologia comunista i marxista i, mica en mica, anirà forjant els seus ideals polítics. L’ímpetu propi de l’adolescència i els, cada cop més, patents ideals faran que els seus pares l’enviïn a Europa per protegir-la. Europa, el món Occidental, anirà lligat a un procés de maduració a base de desenganys. L’inevitable xoc amb la realitat, el desencant occidental i la nostàlgia faran que torni al seu país immersa en una crisi d’identitat.
Així doncs, Persépolis ens deixa veure i conèixer des d’una òptica interior i personal la història i l’evolució d’Iran, sobretot durant i després de la revolució islàmica. En tant que autobiogràfica, la pel·lícula permet desfer-nos de tabús i de la tendenciositat ideològica de què, desgraciadament, estan impregnades la majoria de productores cinematogràfiques. El tracta amb la societat és molt realista –malgrat s’ha de tenir present que la pel·lícula no deixa d’estar basada en un record personal- i ens mostra un Iran molt diferent del que s’ensenya a les televisions occidentals. Ens mostra un Iran amb persones, persones revolucionàries i amb ideals; persones que han d’amagar la seva vida per a sobreviure; persones per les quals la llibertat és traficar amb grups de música. Persépolis, no deixa de ser una entranyable història que, amb un toc molt humà, ens permet conèixer i profunditzar una mica dins d’un món tant mediàticament conegut i alhora tant íntimament desconegut.
Per Sant Jordi publicava per primer cop aquest esbós, per problemes tècnics i -confessem-ho- personals, el vaig treure. Bé, torno a deixar-lo, ara sí, com a esbós i no descarto la possible mutabilitat intemporal.
6.41 a.m.
L’olor d’espelmes consumides,
el fervor rogenc de les copes de bordeus que,
des dalt la taula, traslluïen el punyent trenc d’alba.
La seva esvelta silueta de marbre dibuixava una ombra profunda
dins d’aquell ambient carregat de suor nu i de vici consumit.
Del carrer pujaven notes d’una melodia estranyament familiar,
d’un to de nostàlgia llunyana, aliena.
7:04 a.m.
Ella obrí la boca, murmurà l’inici d’un somni fascinant…
però el silenci l’envaí.
Ell, en un intent va d’amenitzar el fred acer que el cobria i inconscientment l’omprimia, començà a narrar frivolitats…
“No!no separis els llavis, no… marxa.”
7:19 a.m.
Sola. La llum del sol començava a deixar enrere els tons rosats i liles, els colors pastel s’esvaïen i el blau imposava el seu regnat diürn. Pensava, només pensava, només callava…
I, dins seu, una veu ja coneguda, íntima i profunda, li repetia com en una cançoneta popular:
“Les pomes vermelles m’avorreixen,
Les verdes… les verdes les maleeixo!
No, no vull un altra poma,
Vull la margarita d’onze pètals”
7:31 a.m.
El son li arribà just quan, la primera gota, a poc a poc, galta avall, mullava el coixí de seda negre.
L’altre dia assistíem -amb més o menys entusiasme- al discurs d’investidura (”re-investidura”?) del President del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero. Si bé no va ser un discurs que es pogués definir com a sorprenent o novedós, si que m’agradaria refleccionar-hi una mica. Sobretot avui, que ja sembla que tenim a tota la plantilla apunt i preparada, i tenint en compte la càrrega simbòlica que té a l’Estat espanyol el 14 d’Abril.
Zapatero va començar el seu discurs amb la típica anàfora de “Pido su confianza…”, ja només aquesta presentació, aquesta introducció a la segona etapa del govern del Sr. Zeta-pe, presenta serioses contradiccions. No m’agradaria centrar tot l’article en aquestes aparents contradiccions, que al cap i a la fi, no són mes que el resultat d’un discurs ple de retòrica, però buit de contingut. Tot i així, destacaré les que, ja per mutius personals i subjectes totalment a mi, com per motius d’interés més general, he trobat, si més no, curioses:
“Pido su confianza para alcanzar, mediante la unidad, la victoria de la democracia frente al terrorismo y para disfrutar de una España más segura en sus calles[...]“. Poc després seria anunciada com a ministra de Defensa, Carme Chacón (la qual no va deixar perdre l’ocasió per lluir dels seus nebots, amb els quals posaria posteriorment per la revista Elle)
“Pido su confianza para llevar adelante esta idea de España y para hacerlo sumando el mayor número posible de voluntades, gobernando para todos, en diálogo con todos y con respeto a todos.” D’aquí, només remarcar això tan democràticament correcte -acceptat i reafirmat socialment!- del “diálogo con todos” en una estructura parlamentària que roça el bipartidisme, és a dir la manera més precisa de no-representar al “todos”.
Dins d’aquest marc de contradiccions-curiositats faltaria afegir la reelecció de Magdalena Álvarez, després de les discòrdies i controvèrsies causades a Catalunya.
Un cop dit això i enllaçant amb un post anterior, m’agradaria parlar de quelcom que realment m’interessa; la Cultura. El senyor President, en tot el seu discurs d’investidura, en la seva presentació al que seran els pròxims quatre anys de legislatura, no parla de Cultura. En un moment, i cap al final del discurs, crida els espanyols “[...]en la defensa y difusión de nuestra mayor riqueza: nuestra cultura, nuestras culturas, nuestra lengua, neustras lengüas”. A part d’un intent de crear simpaties i curar-se en salut, tenint en compte les tensions actuals sobre els conceptes de nació, cultura i llengua pròpia, que envaeixen diverses Comunitats de l’Estat, crec que aquesta crida està lluny de tenir un valor real de Cultura. Cultura com a coneixement, com a saber, com a ideals, com a pensaments…
L’altre dia em passejava per móns distòpics i jugava amb la idea que el coneixement ha estat sempre allunyat del poble. Bé, aquí en tenim un clar exemple, i ara ja no són divagacions d’una estudiant amb temps lliure i curiositat, ara és un exemple real i actual, una mostra més del poc que importa La Cultura al país. Perquè, al cap i a la fi, el President en funcions és elegit per un procés -dubtós, incert, i amb moltes falles, però al cap i a la fi- democràtic, és una persona en representació d’una gran majoria. Doncs bé, suposo que ens hauria de sorprendre que l’endemà, quasi cap diari, telenotícies, o mitjà de comunicació de caire objectiu, en fes esment. Però no… no ens sorprèn. No s’espera que se’n faci esment? No ens plantegem, ni tan sols, que se n’hagi de fer esment? Tenim un funcionament perfecte, estable i definit de la nostra cultura? O, senzillament, hem renunciat a la possibilitat d’aquesta?
Per acabar m’agradaria citar una frase de l’inici del discurs de Zapatero, perquè al final, qui de veritat acabar formant i forjant aquesta cultura, som nosaltres, cada un dels ciutadans de la Comunitat, de l’Estat, del món. I si bé no vivim en un país brillant per la seva actual situació cultural, sí que podem enorgullir-nos –sempre amb moderació, i sense traspassar la frontera de la vanitat- de diversos artistes a què ha donat lloc. I per molt allunyats que ens sentim per part de l’Administració, l’abastament cultural, avui en dia i amb les noves tecnologies, està a les nostres mans. Així doncs;
“Pido su confianza para alcanzar las cotas de educación y cultura que merece una gran potencia como es España.”
Salut, Llibertat i República!
… el silenci. El silenci pot ser ignorància, pot ser saviesa; pot ser moderació, abstracció, concentració, discreció, distracció, vergonya, pensament, il•lusió, nervis, cautela, tensions, enuig, tristesa o melancolia; pot ser angoixa i, fins i tot, alegria!
Però i aquells silencis que es produeixen quan intentes expressar quelcom, quelcom que entens, entens en el jo més profund del teu ésser, però que…ets incapaç de formular. Idees latents que bullen per sortir i que, malgrat tot, només aconsegueixes dir quatre miserables paraules que ni tan sols s’assemblen, ni poden acostar-se, al significat que vols transmetre; que fins i tot embruten la bellesa de la idea que et recórrer l’ànima.
Llavors… aquella sensació, aquella impotència com la del mut insultat, o la del matemàtic en veure, per primer cop, la funció zeta de Riemann -i la seva conjectura!-, aquella sensació que només porta al silenci frustrat… Com pensar quan no pots formular les teves intuïcions?les teves percepcions?Com obrir la boca, quan només tens significats entrellaçats, més irracionals que els pitjors somnis de l’artista de Figueres? Com parlar sense significants?
I llavors, aquell silenci, és el mateix que el del noi que no parlava perquè tenia vergonya? O que el de la noia, que per falta d’autoestima, mai va dir que no? O el d’aquells que, després de les atrocitats viscudes en els camps de batalles, ja mai més van articular paraula? O el d’Eco quan veia Narcís? O el del testimoni, que observat per l’ull omniscient de la màfia, és interrogat per la policia?
El silenci…
…tant, tant, tant.
Vivim en una societat on s’intenta aparentar, predicar i en alguns casos fins i tot vanar-se’n, d’una relativa igualtat (racial, de gènere…) i llibertat (de culte, d’expressió…). Si bé és veritat que estem lluny de ser una societat on la igualtat no sigui quelcom que s’hagi d’explicar i d’ensenyar, suposo que podem dir que gaudim de certa tranquil·litat i respecte pel que fa a les nostres diferències individuals -si més no dins del cercle benestant d’aquesta societat-. Sigui com sigui el que avui m’ocupa i em porta a escriure és una profunda indignació amb el sistema, en particular amb el sector educatiu -sector, teòricament, homogeneïtzador- i en com aquí es pateix una brutal separació, marginació fins i tot, de certs coneixements.
Fa un parell de dies rebia, en mans del coordinador del meu curs -quelcom així com el màxim representant de l’autoritat del curs- el rebuig de la meva petició de fer un crèdit variable (per ampliar coneixement?o per estancar-lo?) de matemàtiques. Pot semblar absurda la meva reacció si s’analitza el cas molt per sobre: “una noia demana plaça per un crèdit i li neguen, punt i final”. Però m’agradaria indagar una miqueta en els motius del rebuig. El coordinador en qüestió em va explicar que no hi havia cap problema de places en el credit, ans al contrari n’hi havia moltes de buides. Em va explicar però que ell mateix havia desestimat la opció que jo pogués accedir al crèdit perquè era una noia de lletres. Sí, tal com sona. Davant de la meva estupefacció va començar a donar una sèrie d’incoherents raonaments. Intentava fer una explicació matemàtica per demostrar que els meus coneixements com a noia de lletres eren insuficients per a fer tal crèdit. Paradoxalment, només va posar de manifest que no sabia quin era exactament el contingut del crèdit. Al cap i a la fi, una altra clara mostra d’aquesta marginació que comentàvem al principi i que anirem tractant al llarg del post.
Finalment, i després que li expliqués que el propi professor del crèdit m’havia dit que podia fer-lo sense cap problema, va desestimar el cas com “absurd”. És a dir que era absurd -insensat, faltat de sentit, il·lògic, un disbarat…- que una noia de lletres fes un crèdit de matemàtiques, concretament d’àlgebra -disciplina que, curiosament, no està dins del contingut de CAP modalitat de batxillerat-.
Un cop em va passar l’enrabiada em vaig posar a reflexionar sobre el tema, i aquí arriba la meva indignació. A Espanya, podem dir que tenim un pèssim model educatiu. L’educació obligatòria acaba amb l’ESO, que més o menys aconsegueix que una gran part dels estudiants arribin als setze anys sense haver fet res, i amb un títol que, teòricament, representa que és la garantia d’uns coneixements mínims per anar sols per la societat, per entrar -activament- a la societat. Fora de les múltiples mancances d’aquest “Ensenyament Obligatori” m’agradaria seguir (un altre dia ja parlarem del sistema educatiu, i què és realment el coneixement mínim i necessari) una mica més endavant i arribar al Batxillerat. El Batillerat és una mena d’especialització general que dóna als alumnes un coneixement general, alhora que el comença a introduir en l’àmbit de la seva futura carrera (Sí, als setze anys, qualsevol estudiant té clara i decidida la seva futura carrera). Bé doncs, aquestes especialitzacions -són cinc o sis en total- les podríem dividir en dos grans grups: Ciències i lletres.
Aquí, per fi, arribem al nucli de la qüestió, el problema, l’etern conflicte que m’ha incitat a escriure aquest post; la separació sistemàtica de ciències i lletres. Sembla mentida que al s.XXI haguem de presenciar casos com el que explicava al començament d’aquest post. Sembla mentida que després de que hagi estat més que demostrat per diversos autors, personatges cèlebres, premis Nobels, genis on n’hi hagi… nosaltres, a dia d’avui, seguim reprimint un coneixement complet. La gent de ciències no tenen accés dins de la seva modalitat a assignatures tan bàsiques com ara l’economia o la història contemporània, i, de la mateixa manera, la gent de lletres no té accés a la matemàtica abstracta (matemàtica en estat pur, no la aplicada, que no és res més que sistematitzar processos) o a certs coneixements sobre física, química o biologia que es passen per alt durant l’eficient ESO.
Ja per últim, només voldria fer una petita reflexió sobre aquest brutal abisme que separa lletres i ciències. Sobre com això pot afectar molt més del que pugui semblar en un primer moment. Com això, en el fons, l’únic que fa és ralentitzar (potser endarrerir?) el progrés. El progrés en camps científics, en camps d’investigació antropològica, camps literaris, socials… el progrés en l’avanç cap a una societat més lliure, el progrés en el coneixement.
