L’altre dia sortia del parlament amb un desencant gens nou. Veure les patètiques capacitats oratòries dels diputats davant d’un hemicicle buit em va recordar l’estancament polític català. Vaig sentir-me dins d’una representació mecànica, dins d’una obra de teatre sense sentit.
Potser sóc una idealista, però entenc que al parlament, més que a cap altre lloc, hauria de ser on els polítics discutissin entre si per tal de gestionar la política del país. El que jo vaig veure, però, va ser un grup de titelles que llegien uns monòlegs escrits i preparats a priori. És a dir, que el suposat diàleg quedava destil·lat en soliloquis de dos tipus: primerament monòlegs entre diputats del mateix grup, que servien per llançar floretes a l’aire –i això sí, sense aixecar la vista del paper-, i després monòlegs entre diputats de partits contraris, que consistien en dos discursos paral·lels i intercalats –amb insults políticament correctes quan convenia-. El que no hi havia en cap cas era diàleg, entès com la comunicació entre dos o més polítics, és a dir, que un parli, l’altre l’escolti i respongui en conseqüència.
Tot plegat fa que em pregunti: quin sentit té avui en dia l’oratòria al parlament?
Podria tenir la funció de convèncer els diputats entre si (i amb ells la gent que representen) de les propostes de cada partit, també podria servir per criticar –en un sentit constructiu- allò que no funcionés. Tot això, però no té lloc en un parlament dividit en sis grups amb representants que surten de llistes tancades i amb aquest màgic invent de la disciplina de vot. És a dir, ¿per què tenir grans dots d’orador si no has de convèncer ningú? ¿Si els vots estan definits abans de fer les propostes? Suposo que és per la falta de necessitat que el panorama retòric català és tan pobre.
Un altre fet remarcable és el nou gènere oratori que s’està derivant de tot això, l’anomenat “tall de veu”. Un polític pot fer una pèssima actuació dins del parlament, després baixar a la sala de premsa, recitar una frase precisa i aclaridora que els periodistes retransmetran per tots els mitjans de comunicació, i així obviar el mal discurs.
Amb tot, no existeix la necessitat de potenciar ni els bons discursos ni els bons diàlegs, ja que cada cop més el parlament s’està convertint en una sala de lectura, on polítics passen a recitar el que, en els millors dels casos, han escrit prèviament. D’aquesta manera queda força anul·lat el sentit (més enllà de les funcions legistlatives pròpiament dites) que com a institució pot tenir. I és que ¿com pot ser que el parlament sigui el lloc de representació dels ciutadans si ja d’entrada aquests que anomenem “representants” no han estat directament escollits pels ciutadans? I si, acceptant això, entre ells no es crea la necessitat de valer-se com a tals?
No és que clami perquè tots els poltítics siguin uns lingüistes i oradors de primer ordre, però ¿on té sentit l’oratòria, sinó precisament en la política? Crec que el sistema política català (i també el castellà) està exageradament estancat. Les institucions han agafat una dinàmica d’autoconservació que no porta a una millora sinó a un desencant cada cop major i que es veu reflectit en la creixent abstenció dels ciutadans. L’exemple de la inhabilitat lingüística dels polítics no és més que un indicador d’aquesta degeneració, d’aquest “passotisme” impregnat al sistema.
Sigui com sigui us convido a mirar una sessió de control al parlament (la part segurament més interessant) i em digueu què en creieu.
Després de molt de temps d’inactivitat reobro el blog per parlar de l’última proposta del programa Cine ambigu, projectada aquesta nit als Verdi. La pel·lícula, o més aviat caldria dir el documental era The Yes Men Fix the World. Dos activistes polítics, mitjançant un seguit d’enganys i estafes, tenen el clar propòsit d’arreglar el món. El llargmetratge es converteix en una sèrie d’enginyoses bromes amb el fi de desmantellar el capitalisme, d’obrir els ulls als grans peixos, als economistes hereus de Friedman que defensen el mercat i el lliurecanvisme com a única via de progrés i millora. El documental es construeix a partir de grans catàstrofes derivades d’aquest capitalisme feroç i sobretot de les grans solucions proposades.
Els protagonistes i alhora artífexs de tot plegat són Andy Bichlbaum i Mike Bonanno, sota el pseudònim de The yes men. El modus operandi és senzill: creen pàgines web d’empreses falses i esperen que els contractin per a conferències on poder ja sigui ridiculitzar grans empresaris, sensibilitzar-los, fastiguejar-los, posar-los en situacions compromeses… Omplen així la crítica i l’activisme polític d’un to còmic, hilarant.
La primera de les seves grans accions se centra en el cas de Bhopal, el gran cataclisme a l’Índia causat per la mala gestió de l’Empresa nord-americana Dow. El duet aprofita la compra per part de l’empresa Union Carbide i la sort que la BBC contacti amb ells (creient que contacta amb un representant de l’empresa Dow) per comunicar davant d’uns 300 espectadors que la Dow, després de 20 anys després del desastre està preparada per assumir la responsabilitat i indemintzarà la població índia amb 12.000 milions de dòlars pels danys. Aquesta farsa serà desmantellada en menys de 3 hores i, si bé l’empresa no assumirà tals responsabilitats, quedarà retratada en negar aquests ajuts un cop oberta la possiblitat.
És especialment interessant el paper clau dels periodistes i els mitjans de comunicació –armes fonamentals pel bon funcionament d’aquest lliurecanvisme-, que donen èmfasi a la crueltat de la broma, que dóna falses esperances a una població que ja ha patit suficient, i als nefastos efectes de la notícia a la borsa. Aquesta visió de la pobra població índia decepcionada, queda contrastada quan the yes men viatja a Bhopal i els reben amb braços oberts, llàgrimes i gratitut per haver desemmascarat l’empresa i mostrat a la població la situació real. Així, aquest doble paper entre la valoració que imposen els mitjans i la realitat es veu reflectit al llarg de tot el film.
Els enganys van canviant, deixen Bhopal per centrar-se en altres efectes derivats del capitalisme, com ara el canvi climàtic i l’escalfament global que, com defensen alguns dels economistes més destacats dels Estats Units, no representa cap problema ja que “a la gent li agrada la calor” i “així s’evitaran moltes morts per causa del fred”.
El més interessant i alhora el més descoratjador del documental, és veure que malgrat els nostres herois s’esforcen al màxim per crear productes ridículs o repugnants (des de una espelma feta amb carn humana, per estalviar petroli i amortizar les morts annuals, a una bola-disfraç enorme que et protegeix de qualsevol dany) que presenten en convencions, els empresaris només veuen una oportunitat de mercat, una oportunitat de vendre un producte nou i únic que podria fer créixer encara més l’economia. És a dir, el més suggestiu és veure com les catàstrofes no són només conseqüències nefastes o simples efectes col·laterals, sinó que representen un negoci i una obertura en el mercat. Com diu Bichlbaum en una de les conferències, “després del diluvi uinversal Noè tenia el monopoli dels animals”. Precisament un altre dels grans drames en què se centren és el devastador Katrina: les causes de la desgràcia i les conseqüències. És a dir, com l’explotació descontrolada que l’Empresa Exxon havia fet a la zona havia deixat unes infrastructures més que dèbils i com de la destrucció d’una ciutat neix la competència que enriqueix el mercat de la re-construcció.
Al final acaben unint-se al crit d’esperança general que la victòria de Barack Obama va significar el 5 de novembre del 2008. Això sí, amb un punt d’escepticisme, de recel constructiu: el canvi és cosa de tots, i encara hi ha moltes coses per què lluitar. Per això, l’última gesta que veiem és l’edició d’un New Yorks Time de les notícies desitjades, que té com a titular en primera pàgina: “Ha acabat la guerra d’Iraq”.
Ja per acabar, com diu en un moment Mike Bonanno “¿Si la gent de dalt aconsegueix causar les males notícies, per què, si ens unim tots nosaltres des de baix, no aconseguiríem crear les bones notícies?”
Trailer oficial del documental
Survival-ball, un dels invents ideats.
Mig enlluernada pels rajos blancs
que porten primavera,
mig embriagada pel vi,
la model, nua, entre robes i mantes de lli,
alça la copa.
Em recordaràs, artista, amic,
amant meu,
quan sigui per fi art?
Com úniques bales que irrompen,
amb el seu vol tranquil,
la silenciosa quietud de l’illa,
les gavines comencen el seu cant;
majestuosos sons
que en elegant harmonia
dibuixen notes en el mar.
El mar em mulla els turmells,
el vent m’oneja la pell
i la sorra dibuixa una vida sota meu.
Els nens petits corren, riuen,
salten i m’esquitxen la panxa,
i, les gotes, s’escolen dins el melic.
El sol em va torrant el ventre,
els pits i els cabells.
Tanco el ulls i la lluna em visita.
Veig l’estiu dels amants al mar,
la nit de festa que serpenteja els carrers,
les matinades al port i les tardes al bar.
Et veig al meu costat, amb els dits entrelligats,
els dos gaudim de les carícies del vent
i, als llavis, encara crema el foc encès.
Frenesí rosat, els cossos colgats de sorra
i una serp que ens atrau, ens ajunta,
ens separa i, harmònicament, ens uneix.
Ara les melodies han callat,
els ocells, tímids, no gosen cantar
i les onades, en obscur silenci, s’acomiaden.
Veig de lluny la teva senda,
un somriure de fugaç tendresa
i un silenci que encara resta.
El mar em mulla els dits dels peus,
la sorra dibuixa una vida sota meu,
però el cos no hi encaixa.
Blanques roses perfumades,
els jardins il·luminats,
i ella, enmig, tot respirant.
Corria i saltava, i cridava,
i els seus ulls, quan la miraven,
brillaven.
Les mirades deturaren,
el cosmos embogí;
parà i corregué i penetrà.
El vent xiulava amb violència,
les fulles remorejaven,
el secret no s’escampava.
Silencis de papiroflèxia,
i, enmig de les roses roges,
acervat gris roent.
*
Lluitaven els seus ulls de vidre
(amb pestanyes de plom)
per omplir-se de llum.
Però les entranyes ja són fora;
a dins no resta res.
Persépolis és el resultat de la vida de Marjane Satrapi i un toc genial de tendresa i ironia. La pel·lícula (animació del còmic) ens il·lustra la vida d’una nena iraniana que ha nascut en un règim dèspota i que, de cop i volta, comença a veure com una revolució s’acosta, una revolució carregada d’esperances. Així, a través dels ulls de Satrapi coneixerem part de la història d’Iran, la Revolució de l’Islam i, sobretot, com va afectar als ciutadans del país; com les esperances en la revolució comunista van ser anihilades poc a poc i substituïdes pel fonamentalisme; com els assassinats van començar a formar part de la quotidianitat i com els ideals que es sortien de la puresa islàmica van ser exterminats.
Marjane, a través dels seus familiars, entrarà en contacte amb l’ideologia comunista i marxista i, mica en mica, anirà forjant els seus ideals polítics. L’ímpetu propi de l’adolescència i els, cada cop més, patents ideals faran que els seus pares l’enviïn a Europa per protegir-la. Europa, el món Occidental, anirà lligat a un procés de maduració a base de desenganys. L’inevitable xoc amb la realitat, el desencant occidental i la nostàlgia faran que torni al seu país immersa en una crisi d’identitat.
Així doncs, Persépolis ens deixa veure i conèixer des d’una òptica interior i personal la història i l’evolució d’Iran, sobretot durant i després de la revolució islàmica. En tant que autobiogràfica, la pel·lícula permet desfer-nos de tabús i de la tendenciositat ideològica de què, desgraciadament, estan impregnades la majoria de productores cinematogràfiques. El tracta amb la societat és molt realista –malgrat s’ha de tenir present que la pel·lícula no deixa d’estar basada en un record personal- i ens mostra un Iran molt diferent del que s’ensenya a les televisions occidentals. Ens mostra un Iran amb persones, persones revolucionàries i amb ideals; persones que han d’amagar la seva vida per a sobreviure; persones per les quals la llibertat és traficar amb grups de música. Persépolis, no deixa de ser una entranyable història que, amb un toc molt humà, ens permet conèixer i profunditzar una mica dins d’un món tant mediàticament conegut i alhora tant íntimament desconegut.
Per Sant Jordi publicava per primer cop aquest esbós, per problemes tècnics i -confessem-ho- personals, el vaig treure. Bé, torno a deixar-lo, ara sí, com a esbós i no descarto la possible mutabilitat intemporal.
6.41 a.m.
L’olor d’espelmes consumides,
el fervor rogenc de les copes de bordeus que,
des dalt la taula, traslluïen el punyent trenc d’alba.
La seva esvelta silueta de marbre dibuixava una ombra profunda
dins d’aquell ambient carregat de suor nu i de vici consumit.
Del carrer pujaven notes d’una melodia estranyament familiar,
d’un to de nostàlgia llunyana, aliena.
7:04 a.m.
Ella obrí la boca, murmurà l’inici d’un somni fascinant…
però el silenci l’envaí.
Ell, en un intent va d’amenitzar el fred acer que el cobria i inconscientment l’omprimia, començà a narrar frivolitats…
“No!no separis els llavis, no… marxa.”
7:19 a.m.
Sola. La llum del sol començava a deixar enrere els tons rosats i liles, els colors pastel s’esvaïen i el blau imposava el seu regnat diürn. Pensava, només pensava, només callava…
I, dins seu, una veu ja coneguda, íntima i profunda, li repetia com en una cançoneta popular:
“Les pomes vermelles m’avorreixen,
Les verdes… les verdes les maleeixo!
No, no vull un altra poma,
Vull la margarita d’onze pètals”
7:31 a.m.
El son li arribà just quan, la primera gota, a poc a poc, galta avall, mullava el coixí de seda negre.
L’altre dia assistíem -amb més o menys entusiasme- al discurs d’investidura (“re-investidura”?) del President del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero. Si bé no va ser un discurs que es pogués definir com a sorprenent o novedós, si que m’agradaria refleccionar-hi una mica. Sobretot avui, que ja sembla que tenim a tota la plantilla apunt i preparada, i tenint en compte la càrrega simbòlica que té a l’Estat espanyol el 14 d’Abril.
Zapatero va començar el seu discurs amb la típica anàfora de “Pido su confianza…”, ja només aquesta presentació, aquesta introducció a la segona etapa del govern del Sr. Zeta-pe, presenta serioses contradiccions. No m’agradaria centrar tot l’article en aquestes aparents contradiccions, que al cap i a la fi, no són mes que el resultat d’un discurs ple de retòrica, però buit de contingut. Tot i així, destacaré les que, ja per mutius personals i subjectes totalment a mi, com per motius d’interés més general, he trobat, si més no, curioses:
“Pido su confianza para alcanzar, mediante la unidad, la victoria de la democracia frente al terrorismo y para disfrutar de una España más segura en sus calles[...]“. Poc després seria anunciada com a ministra de Defensa, Carme Chacón (la qual no va deixar perdre l’ocasió per lluir dels seus nebots, amb els quals posaria posteriorment per la revista Elle)
“Pido su confianza para llevar adelante esta idea de España y para hacerlo sumando el mayor número posible de voluntades, gobernando para todos, en diálogo con todos y con respeto a todos.” D’aquí, només remarcar això tan democràticament correcte -acceptat i reafirmat socialment!- del “diálogo con todos” en una estructura parlamentària que roça el bipartidisme, és a dir la manera més precisa de no-representar al “todos”.
Dins d’aquest marc de contradiccions-curiositats faltaria afegir la reelecció de Magdalena Álvarez, després de les discòrdies i controvèrsies causades a Catalunya.
Un cop dit això i enllaçant amb un post anterior, m’agradaria parlar de quelcom que realment m’interessa; la Cultura. El senyor President, en tot el seu discurs d’investidura, en la seva presentació al que seran els pròxims quatre anys de legislatura, no parla de Cultura. En un moment, i cap al final del discurs, crida els espanyols “[...]en la defensa y difusión de nuestra mayor riqueza: nuestra cultura, nuestras culturas, nuestra lengua, neustras lengüas”. A part d’un intent de crear simpaties i curar-se en salut, tenint en compte les tensions actuals sobre els conceptes de nació, cultura i llengua pròpia, que envaeixen diverses Comunitats de l’Estat, crec que aquesta crida està lluny de tenir un valor real de Cultura. Cultura com a coneixement, com a saber, com a ideals, com a pensaments…
L’altre dia em passejava per móns distòpics i jugava amb la idea que el coneixement ha estat sempre allunyat del poble. Bé, aquí en tenim un clar exemple, i ara ja no són divagacions d’una estudiant amb temps lliure i curiositat, ara és un exemple real i actual, una mostra més del poc que importa La Cultura al país. Perquè, al cap i a la fi, el President en funcions és elegit per un procés -dubtós, incert, i amb moltes falles, però al cap i a la fi- democràtic, és una persona en representació d’una gran majoria. Doncs bé, suposo que ens hauria de sorprendre que l’endemà, quasi cap diari, telenotícies, o mitjà de comunicació de caire objectiu, en fes esment. Però no… no ens sorprèn. No s’espera que se’n faci esment? No ens plantegem, ni tan sols, que se n’hagi de fer esment? Tenim un funcionament perfecte, estable i definit de la nostra cultura? O, senzillament, hem renunciat a la possibilitat d’aquesta?
Per acabar m’agradaria citar una frase de l’inici del discurs de Zapatero, perquè al final, qui de veritat acabar formant i forjant aquesta cultura, som nosaltres, cada un dels ciutadans de la Comunitat, de l’Estat, del món. I si bé no vivim en un país brillant per la seva actual situació cultural, sí que podem enorgullir-nos –sempre amb moderació, i sense traspassar la frontera de la vanitat- de diversos artistes a què ha donat lloc. I per molt allunyats que ens sentim per part de l’Administració, l’abastament cultural, avui en dia i amb les noves tecnologies, està a les nostres mans. Així doncs;
“Pido su confianza para alcanzar las cotas de educación y cultura que merece una gran potencia como es España.”
Salut, Llibertat i República!
… el silenci. El silenci pot ser ignorància, pot ser saviesa; pot ser moderació, abstracció, concentració, discreció, distracció, vergonya, pensament, il•lusió, nervis, cautela, tensions, enuig, tristesa o melancolia; pot ser angoixa i, fins i tot, alegria!
Però i aquells silencis que es produeixen quan intentes expressar quelcom, quelcom que entens, entens en el jo més profund del teu ésser, però que…ets incapaç de formular. Idees latents que bullen per sortir i que, malgrat tot, només aconsegueixes dir quatre miserables paraules que ni tan sols s’assemblen, ni poden acostar-se, al significat que vols transmetre; que fins i tot embruten la bellesa de la idea que et recórrer l’ànima.
Llavors… aquella sensació, aquella impotència com la del mut insultat, o la del matemàtic en veure, per primer cop, la funció zeta de Riemann -i la seva conjectura!-, aquella sensació que només porta al silenci frustrat… Com pensar quan no pots formular les teves intuïcions?les teves percepcions?Com obrir la boca, quan només tens significats entrellaçats, més irracionals que els pitjors somnis de l’artista de Figueres? Com parlar sense significants?
I llavors, aquell silenci, és el mateix que el del noi que no parlava perquè tenia vergonya? O que el de la noia, que per falta d’autoestima, mai va dir que no? O el d’aquells que, després de les atrocitats viscudes en els camps de batalles, ja mai més van articular paraula? O el d’Eco quan veia Narcís? O el del testimoni, que observat per l’ull omniscient de la màfia, és interrogat per la policia?
El silenci…
…tant, tant, tant.
