una posta de sol sobre el Sena bevent vi; una nit ballant música en un petit àtic de Barcelona; una escena felliniana a les barroques fonts de Piazza Navona; fer l’amor sobre el mar i sota les estrelles, arraulits, en una cabana; que el sol de mitja tarda et torri la pell; saltar des de les roques de Cadaqués; fer el mort i que l’aigua et tapi les orelles; descobrir un paisatge nevat pel pol·len dels pollancres; caçar capgrossos amb les mans; saltar les ones en barca; veure la posta de sol des d’aquella muntanya especial, a Llívia; tancar els ulls a la piscina, fent una bola amb genolls al pit i aguantar la respiració fins que el cos cedeix; viatjar en un tren sense horaris; caminar per caminar quan plou per ploure;
…i a vegades, me’ls miro com en una capseta de música.
I blame it on the moon,
’cause it’s not my fault.
Katie Melua
I la copa engoleix, com un embut,
el dolç sauvignon;
i la cendra va nevant les escarbotades rajoles.
I sento aquell somriure que em pessiga
l’estómac.
I piquen els barrots d’una gàbia,
les arrels d’un xiprer enorme,
que creixen
endins.
Miro en l’aire, i la veig,
com una sentència,
El vaivé del tren m’acarona,
les llums dibuixen serps al cel,
I mica en mica em fonc en el moviment.
És llavors quan en el troc-troc dels rails
sento el silenci més suau.
És llavors, quan el meu cos es rendeix,
que el temps s’atura.
I somnio que viatjo,
que travesso mars de flors,
i uns nens amb bicicleta
tornen de l’escola.
Sento una melodia que dibuixa,
com els pintors a la place du Tertre,
una parella que veu, serenament,
una ampolla de vi.
I miro a la finestra l’altra banda,
l’altre tren que ens acompanya,
des d’on un avi es mira
una jove que llegeix Proust.
Enfoco els ulls, faig ombra amb la mà
i la veig, de lluny, fidel; i és que sé
que només em cal volar a la lluna
per trobar tot el que em manca.
El tren xiula i em desperta
i em recorda que ja sóc a casa,
que només queda un passeig entre les fulles
grogues, taronges, de tardor.
fotografia de Sergi Bernal
L’altre dia sortia del parlament amb un desencant gens nou. Veure les patètiques capacitats oratòries dels diputats davant d’un hemicicle buit em va recordar l’estancament polític català. Vaig sentir-me dins d’una representació mecànica, dins d’una obra de teatre sense sentit.
Potser sóc una idealista, però entenc que al parlament, més que a cap altre lloc, hauria de ser on els polítics discutissin entre si per tal de gestionar la política del país. El que jo vaig veure, però, va ser un grup de titelles que llegien uns monòlegs escrits i preparats a priori. És a dir, que el suposat diàleg quedava destil·lat en soliloquis de dos tipus: primerament monòlegs entre diputats del mateix grup, que servien per llançar floretes a l’aire –i això sí, sense aixecar la vista del paper-, i després monòlegs entre diputats de partits contraris, que consistien en dos discursos paral·lels i intercalats –amb insults políticament correctes quan convenia-. El que no hi havia en cap cas era diàleg, entès com la comunicació entre dos o més polítics, és a dir, que un parli, l’altre l’escolti i respongui en conseqüència.
Tot plegat fa que em pregunti: quin sentit té avui en dia l’oratòria al parlament?
Podria tenir la funció de convèncer els diputats entre si (i amb ells la gent que representen) de les propostes de cada partit, també podria servir per criticar –en un sentit constructiu- allò que no funcionés. Tot això, però no té lloc en un parlament dividit en sis grups amb representants que surten de llistes tancades i amb aquest màgic invent de la disciplina de vot. És a dir, ¿per què tenir grans dots d’orador si no has de convèncer ningú? ¿Si els vots estan definits abans de fer les propostes? Suposo que és per la falta de necessitat que el panorama retòric català és tan pobre.
Un altre fet remarcable és el nou gènere oratori que s’està derivant de tot això, l’anomenat “tall de veu”. Un polític pot fer una pèssima actuació dins del parlament, després baixar a la sala de premsa, recitar una frase precisa i aclaridora que els periodistes retransmetran per tots els mitjans de comunicació, i així obviar el mal discurs.
Amb tot, no existeix la necessitat de potenciar ni els bons discursos ni els bons diàlegs, ja que cada cop més el parlament s’està convertint en una sala de lectura, on polítics passen a recitar el que, en els millors dels casos, han escrit prèviament. D’aquesta manera queda força anul·lat el sentit (més enllà de les funcions legistlatives pròpiament dites) que com a institució pot tenir. I és que ¿com pot ser que el parlament sigui el lloc de representació dels ciutadans si ja d’entrada aquests que anomenem “representants” no han estat directament escollits pels ciutadans? I si, acceptant això, entre ells no es crea la necessitat de valer-se com a tals?
No és que clami perquè tots els poltítics siguin uns lingüistes i oradors de primer ordre, però ¿on té sentit l’oratòria, sinó precisament en la política? Crec que el sistema política català (i també el castellà) està exageradament estancat. Les institucions han agafat una dinàmica d’autoconservació que no porta a una millora sinó a un desencant cada cop major i que es veu reflectit en la creixent abstenció dels ciutadans. L’exemple de la inhabilitat lingüística dels polítics no és més que un indicador d’aquesta degeneració, d’aquest “passotisme” impregnat al sistema.
Sigui com sigui us convido a mirar una sessió de control al parlament (la part segurament més interessant) i em digueu què en creieu.
Després de molt de temps d’inactivitat reobro el blog per parlar de l’última proposta del programa Cine ambigu, projectada aquesta nit als Verdi. La pel·lícula, o més aviat caldria dir el documental era The Yes Men Fix the World. Dos activistes polítics, mitjançant un seguit d’enganys i estafes, tenen el clar propòsit d’arreglar el món. El llargmetratge es converteix en una sèrie d’enginyoses bromes amb el fi de desmantellar el capitalisme, d’obrir els ulls als grans peixos, als economistes hereus de Friedman que defensen el mercat i el lliurecanvisme com a única via de progrés i millora. El documental es construeix a partir de grans catàstrofes derivades d’aquest capitalisme feroç i sobretot de les grans solucions proposades.
Els protagonistes i alhora artífexs de tot plegat són Andy Bichlbaum i Mike Bonanno, sota el pseudònim de The yes men. El modus operandi és senzill: creen pàgines web d’empreses falses i esperen que els contractin per a conferències on poder ja sigui ridiculitzar grans empresaris, sensibilitzar-los, fastiguejar-los, posar-los en situacions compromeses… Omplen així la crítica i l’activisme polític d’un to còmic, hilarant.
La primera de les seves grans accions se centra en el cas de Bhopal, el gran cataclisme a l’Índia causat per la mala gestió de l’Empresa nord-americana Dow. El duet aprofita la compra per part de l’empresa Union Carbide i la sort que la BBC contacti amb ells (creient que contacta amb un representant de l’empresa Dow) per comunicar davant d’uns 300 espectadors que la Dow, després de 20 anys després del desastre està preparada per assumir la responsabilitat i indemintzarà la població índia amb 12.000 milions de dòlars pels danys. Aquesta farsa serà desmantellada en menys de 3 hores i, si bé l’empresa no assumirà tals responsabilitats, quedarà retratada en negar aquests ajuts un cop oberta la possiblitat.
És especialment interessant el paper clau dels periodistes i els mitjans de comunicació –armes fonamentals pel bon funcionament d’aquest lliurecanvisme-, que donen èmfasi a la crueltat de la broma, que dóna falses esperances a una població que ja ha patit suficient, i als nefastos efectes de la notícia a la borsa. Aquesta visió de la pobra població índia decepcionada, queda contrastada quan the yes men viatja a Bhopal i els reben amb braços oberts, llàgrimes i gratitut per haver desemmascarat l’empresa i mostrat a la població la situació real. Així, aquest doble paper entre la valoració que imposen els mitjans i la realitat es veu reflectit al llarg de tot el film.
Els enganys van canviant, deixen Bhopal per centrar-se en altres efectes derivats del capitalisme, com ara el canvi climàtic i l’escalfament global que, com defensen alguns dels economistes més destacats dels Estats Units, no representa cap problema ja que “a la gent li agrada la calor” i “així s’evitaran moltes morts per causa del fred”.
El més interessant i alhora el més descoratjador del documental, és veure que malgrat els nostres herois s’esforcen al màxim per crear productes ridículs o repugnants (des de una espelma feta amb carn humana, per estalviar petroli i amortizar les morts annuals, a una bola-disfraç enorme que et protegeix de qualsevol dany) que presenten en convencions, els empresaris només veuen una oportunitat de mercat, una oportunitat de vendre un producte nou i únic que podria fer créixer encara més l’economia. És a dir, el més suggestiu és veure com les catàstrofes no són només conseqüències nefastes o simples efectes col·laterals, sinó que representen un negoci i una obertura en el mercat. Com diu Bichlbaum en una de les conferències, “després del diluvi uinversal Noè tenia el monopoli dels animals”. Precisament un altre dels grans drames en què se centren és el devastador Katrina: les causes de la desgràcia i les conseqüències. És a dir, com l’explotació descontrolada que l’Empresa Exxon havia fet a la zona havia deixat unes infrastructures més que dèbils i com de la destrucció d’una ciutat neix la competència que enriqueix el mercat de la re-construcció.
Al final acaben unint-se al crit d’esperança general que la victòria de Barack Obama va significar el 5 de novembre del 2008. Això sí, amb un punt d’escepticisme, de recel constructiu: el canvi és cosa de tots, i encara hi ha moltes coses per què lluitar. Per això, l’última gesta que veiem és l’edició d’un New Yorks Time de les notícies desitjades, que té com a titular en primera pàgina: “Ha acabat la guerra d’Iraq”.
Ja per acabar, com diu en un moment Mike Bonanno “¿Si la gent de dalt aconsegueix causar les males notícies, per què, si ens unim tots nosaltres des de baix, no aconseguiríem crear les bones notícies?”
Trailer oficial del documental
Survival-ball, un dels invents ideats.
Mig enlluernada pels rajos blancs
que porten primavera,
mig embriagada pel vi,
la model, nua, entre robes i mantes de lli,
alça la copa.
Em recordaràs, artista, amic,
amant meu,
quan sigui per fi art?
Com úniques bales que irrompen,
amb el seu vol tranquil,
la silenciosa quietud de l’illa,
les gavines comencen el seu cant;
majestuosos sons
que en elegant harmonia
dibuixen notes en el mar.
El mar em mulla els turmells,
el vent m’oneja la pell
i la sorra dibuixa una vida sota meu.
Els nens petits corren, riuen,
salten i m’esquitxen la panxa,
i, les gotes, s’escolen dins el melic.
El sol em va torrant el ventre,
els pits i els cabells.
Tanco el ulls i la lluna em visita.
Veig l’estiu dels amants al mar,
la nit de festa que serpenteja els carrers,
les matinades al port i les tardes al bar.
Et veig al meu costat, amb els dits entrelligats,
els dos gaudim de les carícies del vent
i, als llavis, encara crema el foc encès.
Frenesí rosat, els cossos colgats de sorra
i una serp que ens atrau, ens ajunta,
ens separa i, harmònicament, ens uneix.
Ara les melodies han callat,
els ocells, tímids, no gosen cantar
i les onades, en obscur silenci, s’acomiaden.
Veig de lluny la teva senda,
un somriure de fugaç tendresa
i un silenci que encara resta.
El mar em mulla els dits dels peus,
la sorra dibuixa una vida sota meu,
però el cos no hi encaixa.
Blanques roses perfumades,
els jardins il·luminats,
i ella, enmig, tot respirant.
Corria i saltava, i cridava,
i els seus ulls, quan la miraven,
brillaven.
Les mirades deturaren,
el cosmos embogí;
parà i corregué i penetrà.
El vent xiulava amb violència,
les fulles remorejaven,
el secret no s’escampava.
Silencis de papiroflèxia,
i, enmig de les roses roges,
acervat gris roent.
*
Lluitaven els seus ulls de vidre
(amb pestanyes de plom)
per omplir-se de llum.
Però les entranyes ja són fora;
a dins no resta res.
