El llenguatge, curiosa paradoxa
M’agradaria començar parlant d’un tema que em preocupa. M’agradaria parlar del llenguatge. Començo un blog, una aventura personal on escriure tot allò que em preocupa, m’interessa o senzillament em ronda pel cap. Sigui com sigui, el mitjà de comunicació per excel·lència, de fet l’únic mitjà de comunicació que tenim i que, per tant, em veuré obligada a usar, és el llenguatge. Així que crec que és primordial començar amb una breu reflexió metalingüística.
És curiós com el llenguatge influeix i repercuteix no només la nostra vida sinó, el nostre pensament. Així doncs, no és descabellat pensar que tots nosaltres pensem en funció de la nostra llengua -no la que dicti la constitució del país, sinó la que usem normalment. Així doncs, podríem afirmar que no pensarà igual algú que pensi en castellà, que algú que pensi en català. Aquesta afirmació però, manca d’un sentit transcendental més enllà de picabaralles entre governants sensacionalistes, ja que català i castellà -tot i moltes diferències- comparteixen substrat, part de superstrat i mantenen una evolució recíproca pel que fa a l’adstrat. Tot això ha fet que català i castellà mantinguin encara una estructura molt similar.
D’altra banda, no vull posar-me a fer un estudi minuciós i detallat de totes les llengües -sobretot si es té en compte que amb prou feines domino les més bàsiques-, sinó que pretenc fer notar com les diferents llengües, o potser les estructures i relacions sintàctiques i morfològiques de cadascuna, han marcat un paper decisiu en l’evolució del pensament i la mentalitat en cada territori.
Això ho veiem reflectit perfectament en la història de la filosofia, on només mirant per sobre els noms dels personatges més importants, que més han marcat les tendències de pensament d’un moment o altre i dels quals encara ara en rebem influències, es pot veure perfectament que dominen els noms alemanys, grecs i anglesos o americans. Sigui com sigui, salta a la vista que les llengües romàniques no han tingut un gran paper -amb excepció de Descartes i tot el que fa a la Il·lustració francesa. És una dada curiosa això. En certa manera es pot arribar a la ràpida conclusió que si no és en alemany o en grec (o en anglès, tot i que conté forces contradiccions internes) no es pot pensar.
Per últim, voldria aclarir que en principi escriuré en català, però tot sovint pot ser que em vegi excessivament coartada -ja sigui per la feblesa d’estructures del català o per falta de coneixement- i canviaré temporalment de llengua, sempre per procurà expressar-me millor i obrir una mica aquesta barrera que ens marca el llenguatge.
…un nou blog seriós, reflexiu, i intel·ligent? Celebrem-ho. Visca els nous blogs! Un dia ens hem d’aturar a pensar-parlar sobre això que diu vostè de que “pensar” sembla que exigeixi una determinada llengua, i a més a més, insinuant que aquesta llengua sembla que ha de ser el grec o l’alemany… No, no ho crec, una cosa és la història passada, una cosa és la història concreta d’un tipus concret de filosofia occidental, una cosa és “una cosa”… i l’altra cosa és pensar, PENSAR, reflexionar, conèixer, percebre, raonar, imaginar, inquirir, intuir, deduir, induir… que no té res a veure amb cap mena d’idioma, que és en defininitva del que al final acabem parlant, i això sovint és erroni, inadequat, i perillós… parlem del LLENGUATGE, i deixem una miqueta de banda l’IDIOMA… parlem de Pensament i Llenguatge, i Realitat… pensem, especulem, jugem, ironitzem, gaudim de l’existència… i celebrem el seu nou blog!!!!!!!!!!!!!!!! Enhorabona!!
Sí, té raó que el meu judici és precipitat i potser fins i tot sentenciós. És veritat que pensar, raonar, intuir… és una cosa diferent a l’idioma en concret. És una cosa… podríem dir que superior (no en un sentit estrictament qualitatiu), es troba en un pla diferent de l’idioma, un pla més personal, íntim… però quan intentem expressar un pensament, fer entendre una reflexió, o raonar amb un amic una qüestió en concret hem de fer ús d’un idioma.
Arribats a aquest punt, a vegades resulta difícil expressar-se. Hi ha idees -que nosaltres pensem i entenem- que quan les verbalitzem ens n’adonem que han perdut part de l’”essència” del que per a nosaltres, en el nostre pensament, significaven. Aquesta situació es sol donar per falta de vocabulari o per falta de certes estructures gramaticals que et permetin definir amb claredat tots els matissos de la idea que intentes expressar. Val a dir, que aquí en general ens trobem en un problema personal, és a dir, que et falta vocabulari perquè no en coneixes més, i les estructures gramaticals et “fallen” perquè no saps com construir-les millor. Tot i així, hi ha idiomes que faciliten més aquestes estructures o que, d’altra banda, disposen de més vocabulari o, si més no, de maneres de crear-ne de nou.
Pel que fa a l’elecció del grec i l’alemany no negaré que he centrat la meva mirada en el passat, però no ho he sentenciat sense intentar indagar una mica (molt ínfimament, ho reconec) en les dues llengües. El grec clàssic, així com el llatí, gràcies als casos de cada mot i les declinacions permet crear estructures on l’ordre de les paraules no canvia el seu significat dins les oracions. L’alemany, d’altra banda, encara manté aquest sistema de declinacions (tot i que una mica diferent…evolucionat?), però a més a més té una curiosa manera de crear vocabulari nou que permet distingir i mantenir tots els matissos de cada concepte diferent.
Bé, sigui com sigui, estaré encantada de parar qualsevol dia a pensar-parlar d’aquest tema o del que sigui. Espero amb aquest comentari, corregir una mica el to profètic del post i esmenar l’errònia relació directa que faig d’idioma i pensament.
Salut i gràcies pels ànims!
Benvolguda Pnyka, només voldria comentar-vos un parell de coses. La primera és que jo no he dit mai que el vostre judici sigui precipitat ni sentenciós… ni ho he dit, ni ho crec, i si el meu comentari sembla que ho pensi és que no m’he expressat correctament i de savis -diuen- és canviar de parer o rectificar. D’altra banda, res del que digueu en el vostre blog serà segurament precipitat ni sentenciós, entre d’altres raons perquè és el vostre blog, i si a casa vostra no podeu dir el que us plagui, aleshores ja podem plegar… I encara una segona cosa. Ara estreneu un blog on segurament voleu exposar el que us interessa, o us neguiteja, o us agrada, o us preocupa, o us sembla interessant que la gent que vulgui pugui conèixer… doncs, aleshores, i si cal, temeràriament, digueu el que penseu, digueu el que us complau… i arrisqueu, i jugueu-vos el present, que està viu i ho és tot, i el passat (que ja és mort, que ja no pot ontològicament tornar), i si cal el futur… i feu-ho pensant (i sabent) que des del primer dia que el vostre blog va aparèixer tothom va poder veure que hi déieu coses sensates, interessants, valuoses… i com deia Nietzsche “que ningú us robi la llibertat”…
…tot celebrant la bellesa i la riquesa del vostre blog. Salut, sí, salut, que és amb la llibertat, l’arrel de tota vida! I sort! (i que els déus, que mai no van existir, donin a la vostra veu un camí molt llarg)…
El naixament d’un blog molt prometedor és sempre una gran noticia, és una aventura realment interesantísima, és veure com les idees que sempre han estat al cap es poden transmetres a tothom, i aquest tothom pot fins i tot afegir-hi allò que creu convenient, és un exercici de diàleg (o alguna cosa que s’hi aproxima bastant..), i alhora un exercici de pensament, posar en ordre idees, refer-les..l’aventura de la que parles és una gran aventura, així que tots els ànims del món en ella.
El llenguatge (aquesta eina que fem servir per a comunicar idees al món) ha estat sempre una part escencial del pensament, si més no, del pensament tranmés durant els segles i segles de la cultura..Tot allò que no podem transmetre, no surt a fora, ningú sap que ho sabem, que ho pensem, que ho creiem. El propi Lebniz va tenir que inventar una notació (que en el fons, és un mètode per a comunicar idees), per a expresar allò que ell havia inventat, tota la historia de la cultura és una constant evolució del llenguatge, i és interesant veure com aquest ha intervingut en punts de l’historia de la ciencia, de la filosofia, on alguns han tingut idees però molt posiblement no les han pogut expresar, i hem tingut que esperar encara molt més. El llenguatge és la eina, s’ha d’anar pulint, l’hem de portar a límits, l’hem de mimar però alhora explotar al màxim..
M’alegra veure una viva i interesant conversa sobre el llenguatge dins aquest blog, molts ànims!
a.