El gran abisme

Vivim en una societat on s’intenta aparentar, predicar i en alguns casos fins i tot vanar-se’n, d’una relativa igualtat (racial, de gènere…) i llibertat (de culte, d’expressió…). Si bé és veritat que estem lluny de ser una societat on la igualtat no sigui quelcom que s’hagi d’explicar i d’ensenyar, suposo que podem dir que gaudim de certa tranquil·litat i respecte pel que fa a les nostres diferències individuals -si més no dins del cercle benestant d’aquesta societat-. Sigui com sigui el que avui m’ocupa i em porta a escriure és una profunda indignació amb el sistema, en particular amb el sector educatiu -sector, teòricament, homogeneïtzador- i en com aquí es pateix una brutal separació, marginació fins i tot, de certs coneixements.

Fa un parell de dies rebia, en mans del coordinador del meu curs -quelcom així com el màxim representant de l’autoritat del curs- el rebuig de la meva petició de fer un crèdit variable (per ampliar coneixement?o per estancar-lo?) de matemàtiques. Pot semblar absurda la meva reacció si s’analitza el cas molt per sobre: “una noia demana plaça per un crèdit i li neguen, punt i final”. Però m’agradaria indagar una miqueta en els motius del rebuig. El coordinador en qüestió em va explicar que no hi havia cap problema de places en el credit, ans al contrari n’hi havia moltes de buides. Em va explicar però que ell mateix havia desestimat la opció que jo pogués accedir al crèdit perquè era una noia de lletres. Sí, tal com sona. Davant de la meva estupefacció va començar a donar una sèrie d’incoherents raonaments. Intentava fer una explicació matemàtica per demostrar que els meus coneixements com a noia de lletres eren insuficients per a fer tal crèdit. Paradoxalment, només va posar de manifest que no sabia quin era exactament el contingut del crèdit. Al cap i a la fi, una altra clara mostra d’aquesta marginació que comentàvem al principi i que anirem tractant al llarg del post.

Finalment, i després que li expliqués que el propi professor del crèdit m’havia dit que podia fer-lo sense cap problema, va desestimar el cas com “absurd”. És a dir que era absurd -insensat, faltat de sentit, il·lògic, un disbarat…- que una noia de lletres fes un crèdit de matemàtiques, concretament d’àlgebra -disciplina que, curiosament, no està dins del contingut de CAP modalitat de batxillerat-.

Un cop em va passar l’enrabiada em vaig posar a reflexionar sobre el tema, i aquí arriba la meva indignació. A Espanya, podem dir que tenim un pèssim model educatiu. L’educació obligatòria acaba amb l’ESO, que més o menys aconsegueix que una gran part dels estudiants arribin als setze anys sense haver fet res, i amb un títol que, teòricament, representa que és la garantia d’uns coneixements mínims per anar sols per la societat, per entrar -activament- a la societat. Fora de les múltiples mancances d’aquest “Ensenyament Obligatori” m’agradaria seguir (un altre dia ja parlarem del sistema educatiu, i què és realment el coneixement mínim i necessari) una mica més endavant i arribar al Batxillerat. El Batillerat és una mena d’especialització general que dóna als alumnes un coneixement general, alhora que el comença a introduir en l’àmbit de la seva futura carrera (Sí, als setze anys, qualsevol estudiant té clara i decidida la seva futura carrera). Bé doncs, aquestes especialitzacions -són cinc o sis en total- les podríem dividir en dos grans grups: Ciències i lletres.

Aquí, per fi, arribem al nucli de la qüestió, el problema, l’etern conflicte que m’ha incitat a escriure aquest post; la separació sistemàtica de ciències i lletres. Sembla mentida que al s.XXI haguem de presenciar casos com el que explicava al començament d’aquest post. Sembla mentida que després de que hagi estat més que demostrat per diversos autors, personatges cèlebres, premis Nobels, genis on n’hi hagi… nosaltres, a dia d’avui, seguim reprimint un coneixement complet. La gent de ciències no tenen accés dins de la seva modalitat a assignatures tan bàsiques com ara l’economia o la història contemporània, i, de la mateixa manera, la gent de lletres no té accés a la matemàtica abstracta (matemàtica en estat pur, no la aplicada, que no és res més que sistematitzar processos) o a certs coneixements sobre física, química o biologia que es passen per alt durant l’eficient ESO.

Ja per últim, només voldria fer una petita reflexió sobre aquest brutal abisme que separa lletres i ciències. Sobre com això pot afectar molt més del que pugui semblar en un primer moment. Com això, en el fons, l’únic que fa és ralentitzar (potser endarrerir?) el progrés. El progrés en camps científics, en camps d’investigació antropològica, camps literaris, socials… el progrés en l’avanç cap a una societat més lliure, el progrés en el coneixement.