…caminant per móns distòpics?

Un Món feliç, d’Aldous Huxley, planteja una societat global on els habitants es produeixen -sí, produir- en cadena. Disposen d’una avança biotecnologia que els permet desvincular la fecundació i el desenvolupament d’embrions de la placenta. Amb això, destrueixen el concepte de mare, i amb aquest, el de família. Durant el procés embrionari es condiciona a cada ésser perquè, un cop grans, compleixin funcions concretes. D’aquesta manera, neixen, per exemple, individus acostumats a unes condicions de vida pèssimes, amb poca llum, i on la marginació social és quelcom acceptat. Així, es pot dir que aquests són feliços fent feines detestables per a la majoria i essent marginats per la societat. De la mateixa manera, neixen individus preparats per formar part de l’elit més luxosa. Les categories socials venen prefixades, condicionades, en el procés embrionari, i així s’aconsegueix una societat que funciona, que es mou, gairebé “sola”.

A part de la qüestió ètica que planteja, m’agradaria fixar-nos en la idea d’una comunitat, una societat, on no existeix un entitat que governi per damunt de les altres, és una societat que no permet canvis; qui ha de governar, neix per governar. Està planificat des d’abans del naixement, per tant, no governa ningú per unes aptituds adquirides al llarg d’anys d’experiència i ensenyament. Tampoc hi ha eleccions, ni partits polítics, ni tant sols oposició; per tant, no hi ha possibilitat de canvi. No poden sorgir revolucions tampoc, perquè per això s’hauria de cultivar uns valors o ideals que, seguint el funcionament d’aquesta societat, només es poden adquirir en el procés d’incubació, que és controlat per l’autoritat. És doncs un sistema polític infranquejable, tancat.

Orwell, en la seva cèlebre novel·la 1984, també ens mostra un sistema infranquejable. Aquest no està condicionat per un procés embrionari artificial, sinó per l’imposició, a través de la por, d’uns ideals a favor del partit únic i totalitari que governa. El sistema també inclou un programa d’odi contra a un suposat enemic que permet canalitzar tots els instints d’odi reprimits i així, alliberar al sistema de possibles rebel·lions.

Després d’aquests breus resums m’agradaria establir una certa analogia entre la idea d’aquests sistemes que funcionen sols, i el nostre sistema. El sistema polític espanyol, lluny de ser un meravellós exemple democràtic, de diàleg o de llibertat, és un sistema que ha caigut en una certa decadència. No una decadència tecnològica, que en això sembla que mica en mica ens anem obrint al món, sinó en una decadència de valors i una decadència intel·lectual. Sembla que el govern -independentment de sota quin color ballin- vol allunyar el coneixement de la societat. Les reformes educatives que es fan, no són per a millorar els coneixements de la població, ans el contrari. Els plans educatius, potenciats pel capitalisme vigent, van dirigits i direccionats a aconseguir més formació professional. Més gent capaç de treballar en un sector o en un altre; en una professió o en una altra. Però mai van dirigits a brindar l’oportunitat de créixer intel·lectualment;no van encaminats a que la gent pugui pensar, raonar, interpretar, discórrer, meditar, reflexionar, imaginar, entendre, opinar…

Si ens allunyem una mica, i ho intentem mirar en un pla de ficció, qualsevol diria que es tracta d’un govern intentant allunyar al poble del coneixement, que al cap i a al fi, és el que dóna criteri a els persones, el que els dóna opinió; un govern educant la població en l’idiotisme, ja que tots sabem que és més fàcil governar un manat d’ases que a una organització de cabres discorrents. Qualsevol podria dir també, que es tracta d’un govern creant treballadors per fer funcionar l’economia creixent del seu país…

Bé, deixant anar la imaginació podríem dir moltíssimes coses, però tampoc fa falta que ens allunyem tant de la realitat, ja que arribaria un moment que ens n’adonaríem que un govern que fa tot això, és un govern malvat i malèvol, però intel·ligentment malvat. Suposo que coincidireu amb mi que, com a mínim pel que fa als personatges públics, el nostre govern no està format per grans intel·lectuals. Malgrat tot, la sensació que cada cop més el coneixement és reprimit i allunyat dels estudiants, i per extensió de la població, hi és.

Tornant a fer córrer la imaginació un podria pensar que es tracta d’una societat d’aquestes que, si bé no es mouen completament soles com les antiutopies exposades al començament, tenen una dinàmica d’autofuncionament. També es podrien generar analogies entre els dos minuts d’odi d’Orwell i les manifestacions antisistema, on la gent canalitza la seva ràbia i desacord amb el sistema de manera destructiva, calmant així tots els seus impulsos contra el sistema. D’altra banda, la soma d’Un Món feliç, podria ser ràpidament identificada amb el prozac, diazepam, o d’altres antidepressius… també podria ser perfectament comparada amb altres drogues il·legals, des de la cocaïna al cànnabis, o fins i tot alguns podrien dir que és el tabac del s.XX…

D’altra banda, pel que fa a la falta de valors, tampoc suposaria un problema per aquesta suposada societat. Les famílies, cada cop més, en comptes de ser un nucli -per ella mateixa- de transmissió de valors, sabers, coneixements… sembla que hagin transmutat aquest nucli a la televisió, als programes sensacionalistes, al preuat cotilleo… Per tant, l’altra gran mitja de transmissió de coneixement, valors, criteris… quedaria suprimit per la dinàmica general que sembla que ha agafat des de fa uns anys la pròpia societat.

Finalment, m’agradaria aclarir que no es tracta d’un article objectiu i mesurat que té com a finalitat plantejar que estem dins d’una societat controlada per una entitat superior. Senzillament són petites reflexions, petites analogies que he trobat, petites idees, que m’agradaria que ens paréssim a observar i discutir.