Comentaris a: …caminant per móns distòpics?

Per: g.

g. — Sat, 24 May 2008 15:34:29 +0000

Possiblement el benestar econòmic vagi de la mà del desinterès epistemològic. Possiblement el desinterès epistemològic vagi de bracet amb la poca participació política. Possiblement la poca participació política vagi lligada a un sistema aliè als ciutadans. Possiblement un sistema aliè als ciutadans no pugui adequar-se a la població. Possiblement això no acabi de ser un món feliç.

Unes bones petites reflexions, srta. m.

Salut!
g.

Per: Reca

Reca — Fri, 11 Apr 2008 18:10:52 +0000

Com sabem els sistemes (siguin de quin tipus quin) per sobreviure requereixen equilibri, la “selecció natural” dels sistemes premia a aquells que funcionen amb un equilibri entre diferents parts, i em sembla que així ho reflexen clarament les noveles esmentades, el ball de guerres de 1984 que simplement serveix per mantenir la situació, el soma d’Un Món Feliç… I sembla que aquest equilibri es tradueix en el nostre sistema en el distanciament del ciutadà, és a dir, la idea de que tot el que es manega per dalt no és per nosaltres, una democràcia aigualida on es perden les arrels, on el poder ja no és del poble en part perquè el poble no vol el poder, ens fa por manar.. De la mateixa manera que hi havia règims que implicaven a tots els ciutadans dins la política per a tenir-los controlats (els famosos Partits únics..), estem derivant cap a un sistema on el desconeixement i distanciament del ciutadà és potser la millor arma del poder per a no tenir que patir..
Crec però, que cal també asumir part de la responsabilitat, estic d’acord en que el govern no ajuda al desenvolupament dels ciutadans com a coneixedors, però també crec que és important que modifiquem estructures socials nosaltres mateixos, que el poble tingui desig de saber, no tot ha de pasar per l’estat.. Un bon ensenyament ajuda a desenvolupar aquest desig de saber, però també podem començar a asumir que no només caldrà això, sinó que necesitarem un pas més, una “revolució” (potser no és el terme) per fer entendre a la gent que hauriem de saber què pasa dins el nostre pais.
a.

Per: Tirèsies

Tirèsies — Sun, 06 Apr 2008 20:15:55 +0000

…confieu molt en la possible “bona educació” que les institucions públiques o privades podrien oferir als seus súbdits o clients (per dir-ho d’una manera gruixuda), i, en el fons, tota institució, el que per sobre de tot cerca, és la seva supervivència, la seva conservació, la seva reproducció. Un sistema educatiu, formatiu, que fos racional, madur, complet (i complex), i sobretot, crític, i autocrític, ha fet sempre por a qui mana (privadament o públicament). Cap institució alimenta entre els seus fills l’esperit prou rebel i crític per a arribar a posar en perill la seva existència… les institucions, grans o petites, volen “perseverar en el ser” (com deia Spinoza), segurament com els individus, i d’aquí que no acabin arriscant mai en favor de la llibertat, de la creativitat, de la transformació, de la metamorfosi… ¿No endevineu les arrels de la crisi de la institució familiar?, ¿no veieu que, en la seva impotència per perpetuar-se, es posa de manifest més que mai el seu anar a la deriva com a institució?… El nostre món més proper, el de, per exemple, l’Estat espanyol, ha canviat molt en els darrers vint, trenta anys, però així com hi ha aspectes, àmbits de la realitat, sectors del poder o de la cultura, que en general han anat a millor (no podia ser d’una altra manera venint d’on veníem!), hi ha nuclis, com el familiar, que s’han enfonsat en una crisi (i repeteixo, no podia ser d’una altra manera venint d’on veníem!), de la que no es fàcil sortir, de la que no n’és gens fàcil trobar un recanvi… l’Escola ha millorat, l’economia ha millorat, el coneixement general de la ciutadania ha millorat, el respecte pels estandarda bàsics de la democràcia burgesa europea ha millorat… el nucli familiar s’ha esquerdat (jo penso que, més aviat, afortunadament), sense trobar-hi per ara massa alternativa seriosa…

…i per un altre dia deixem el problema de distingir entre el fet que el coneixement general de la ciutadania d’un país millori (fenomen que és essencial i molt saludable), i el fet que la cultura, el saber, el coneixement -tot, en aquest cas, en majúscules- és una altra cosa, és una altra història… i la necessària excel·lència que tant ha nodrit la història de totes les manifestacions de la cultura europea des d’Homer i Hesíode, fins els nostres dies, és quelcom que passa per altres rius, que dibuixa altres menes de meandres en els cursos del temps del nostre vell continent…