Nova Legislatura; Progrés?

L’altre dia assistíem -amb més o menys entusiasme- al discurs d’investidura (“re-investidura”?) del President del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero. Si bé no va ser un discurs que es pogués definir com a sorprenent o novedós, si que m’agradaria refleccionar-hi una mica. Sobretot avui, que ja sembla que tenim a tota la plantilla apunt i preparada, i tenint en compte la càrrega simbòlica que té a l’Estat espanyol el 14 d’Abril.

Zapatero va començar el seu discurs amb la típica anàfora de “Pido su confianza…”, ja només aquesta presentació, aquesta introducció a la segona etapa del govern del Sr. Zeta-pe, presenta serioses contradiccions. No m’agradaria centrar tot l’article en aquestes aparents contradiccions, que al cap i a la fi, no són mes que el resultat d’un discurs ple de retòrica, però buit de contingut. Tot i així, destacaré les que, ja per mutius personals i subjectes totalment a mi, com per motius d’interés més general, he trobat, si més no, curioses:

“Pido su confianza para alcanzar, mediante la unidad, la victoria de la democracia frente al terrorismo y para disfrutar de una España más segura en sus calles[...]“. Poc després seria anunciada com a ministra de Defensa, Carme Chacón (la qual no va deixar perdre l’ocasió per lluir dels seus nebots, amb els quals posaria posteriorment per la revista Elle)

“Pido su confianza para llevar adelante esta idea de España y para hacerlo sumando el mayor número posible de voluntades, gobernando para todos, en diálogo con todos y con respeto a todos.” D’aquí, només remarcar això tan democràticament correcte -acceptat i reafirmat socialment!- del “diálogo con todos” en una estructura parlamentària que roça el bipartidisme, és a dir la manera més precisa de no-representar al “todos”.

Dins d’aquest marc de contradiccions-curiositats faltaria afegir la reelecció de Magdalena Álvarez, després de les discòrdies i controvèrsies causades a Catalunya.

Un cop dit això i enllaçant amb un post anterior, m’agradaria parlar de quelcom que realment m’interessa; la Cultura. El senyor President, en tot el seu discurs d’investidura, en la seva presentació al que seran els pròxims quatre anys de legislatura, no parla de Cultura. En un moment, i cap al final del discurs, crida els espanyols “[...]en la defensa y difusión de nuestra mayor riqueza: nuestra cultura, nuestras culturas, nuestra lengua, neustras lengüas”. A part d’un intent de crear simpaties i curar-se en salut, tenint en compte les tensions actuals sobre els conceptes de nació, cultura i llengua pròpia, que envaeixen diverses Comunitats de l’Estat, crec que aquesta crida està lluny de tenir un valor real de Cultura. Cultura com a coneixement, com a saber, com a ideals, com a pensaments…

L’altre dia em passejava per móns distòpics i jugava amb la idea que el coneixement ha estat sempre allunyat del poble. Bé, aquí en tenim un clar exemple, i ara ja no són divagacions d’una estudiant amb temps lliure i curiositat, ara és un exemple real i actual, una mostra més del poc que importa La Cultura al país. Perquè, al cap i a la fi, el President en funcions és elegit per un procés -dubtós, incert, i amb moltes falles, però al cap i a la fi- democràtic, és una persona en representació d’una gran majoria. Doncs bé, suposo que ens hauria de sorprendre que l’endemà, quasi cap diari, telenotícies, o mitjà de comunicació de caire objectiu, en fes esment. Però no… no ens sorprèn. No s’espera que se’n faci esment? No ens plantegem, ni tan sols, que se n’hagi de fer esment? Tenim un funcionament perfecte, estable i definit de la nostra cultura? O, senzillament, hem renunciat a la possibilitat d’aquesta?

Per acabar m’agradaria citar una frase de l’inici del discurs de Zapatero, perquè al final, qui de veritat acabar formant i forjant aquesta cultura, som nosaltres, cada un dels ciutadans de la Comunitat, de l’Estat, del món. I si bé no vivim en un país brillant per la seva actual situació cultural, sí que podem enorgullir-nos –sempre amb moderació, i sense traspassar la frontera de la vanitat- de diversos artistes a què ha donat lloc. I per molt allunyats que ens sentim per part de l’Administració, l’abastament cultural, avui en dia i amb les noves tecnologies, està a les nostres mans. Així doncs;

“Pido su confianza para alcanzar las cotas de educación y cultura que merece una gran potencia como es España.”

Salut, Llibertat i República!