Somni de l’Alba
Per Sant Jordi publicava per primer cop aquest esbós, per problemes tècnics i -confessem-ho- personals, el vaig treure. Bé, torno a deixar-lo, ara sí, com a esbós i no descarto la possible mutabilitat intemporal.
6.41 a.m.
L’olor d’espelmes consumides,
el fervor rogenc de les copes de bordeus que,
des dalt la taula, traslluïen el punyent trenc d’alba.
La seva esvelta silueta de marbre dibuixava una ombra profunda
dins d’aquell ambient carregat de suor nu i de vici consumit.
Del carrer pujaven notes d’una melodia estranyament familiar,
d’un to de nostàlgia llunyana, aliena.
7:04 a.m.
Ella obrí la boca, murmurà l’inici d’un somni fascinant…
però el silenci l’envaí.
Ell, en un intent va d’amenitzar el fred acer que el cobria i inconscientment l’omprimia, començà a narrar frivolitats…
“No!no separis els llavis, no… marxa.”
7:19 a.m.
Sola. La llum del sol començava a deixar enrere els tons rosats i liles, els colors pastel s’esvaïen i el blau imposava el seu regnat diürn. Pensava, només pensava, només callava…
I, dins seu, una veu ja coneguda, íntima i profunda, li repetia com en una cançoneta popular:
“Les pomes vermelles m’avorreixen,
Les verdes… les verdes les maleeixo!
No, no vull un altra poma,
Vull la margarita d’onze pètals”
7:31 a.m.
El son li arribà just quan, la primera gota, a poc a poc, galta avall, mullava el coixí de seda negre.
vaja vaja vaja.. t’aniré seguint! :)
*
(ha quedat molt d’assetjament però ia m’has entès xD)
*
…el vostre text m’ha fet pensar en un extraordinari (com tants d’altres) poema de K.P. Kavafis que també parla d’una nit, d’una nit especial, en la qual s’escolten músiques en la llunyania propera… de fet, el poema de Kavafis (i ara ja ens allunyem una mica de vosté i del seu text) va servir d’inspiració a Leonard Cohen per a fer una de les seves millors cançons, si bé no gaire coneguda… vosté té un do, o almenys ho sembla, ara el que ha de fer és treballar-lo, i a veure què ens surt de tot plegat… sort i…
La poesia es una arma cargada de futuro (Gabriel de Celaya)
Allò bonic de la poesia es que ens pot definir totes aquelles coses que l’àlgebra no pot. Ens pot acostar al tacte profund de la condició emocional humana, que ens arrela a la profunda sensibilitat de la vida. Aquella poesia que toca el cor de tothom, encara que no entenguis què volia dir el poeta, però que ja representa i et fa sentir alguna cosa.
“L’olor d’espelmes consumides”, per si sola ja em fa pensar en algunes classes de professors imaginatius, o en aniversaris passats, o en sopars allargats a la llum de la lluna. És el poder de les paraules poètiques, la seva relativitat, i que malgrat tot, a tothom infongui d’una forma general, el mateix.
Poema preciós. (magnific toc de narrativitat i de costumisme romàntic)
Genial regal de Sant Jordi, una preciosa poesia que ens permet imaginar i recrear, ens fa venir al cap diferents pensaments, records, emocions..la màgia de la gran poesia, aquella valorada, aquella que fa experimentar al lector una sensació única, és la de obrir-nos portes a les emocions, és la que ens deixa entreveure però no veure del tot, i per a fer-ho, nosaltres, els lectors, en som part important…
I bé, només reiterar els ànims a seguir creant, experimentant, a seguir gaudint i disfrutant de la creació literaria en estat pur..és un regal per als lectors, i n’estic segur que una gran experiència per a la creadora…
a.
…comentaris, comentaris als comentaris. “La poesía es un arma cargada de futuro”, la tan cèlebre sentència de Gabriel Celaya, ja ha estat massa vegades objecte de debat. Però, mirem-nos-ho ara d’una altra forma. La poesia el que sí és, segur, és alguna cosa (millor deixem les armes tranquil·les!) carregada de passat. Quan a la Grècia arcaica alguns homes savis, els vells sophós de l’antiguitat, van intentar traduir el seu pensament, la seva experiència, les seves intuïcions… a llenguatge verbal, alguns ho van fer, poèticament (no pocs!). Parmènides d’Elea va escriure la seva obra -per a nosaltres- més coneguda, en forma de poema. El text parmenidi, que és un dels textos fundacionals del pensament humà, de la metafísica occidental, i de la lògica racional, és un text que agermana en un discurs únic, l’expressió poètica i l’expressió metafísica, agermana paraula poètica i pensament. En el cor de l’origen de la nostra cultura poesia i pensament van ser el mateix.
…O és que cal recordar, d’altra banda, que les primeres paraules del nostre llarg viatge, es troben en els textos poètics homèrics?, cal recordar el que hauria de significar que la nostra odissea com a espècie humana comenci en els versos en els que Homer fa brollar la figura d’Ulisses?
…l’altra figura del pensament arcaic, Heràclit d’Efes, escriu en el que no ens ha de costar gens qualificar de prosa poètica, els seus aforismes arriben a nosaltres -emergeixen del fons de l’activitat reflexiva- en un format ferotgement poètic.
… M. Heidegger, ha escrit: “El caràcter poètic del pensar encara és velat. Allà on es mostra, s’assembla llarg temps a la utopia d’un enteniment mig poètic.”
…l’activitat poètica conté, talment fos la creació dels primers pensadors de la nostra arcaica mediterrània, una dimensió constitutiva de la realitat, una dimensió ontològica, que gira al voltant del que els mateixos Parmènides i Heràclit ens plantegen en els seus textos: la paraula com a símbol que mostra, la paraula com a llum que des-oculta, la paraula que es constitueix com a joc de significant i significat, les fronteres compartides entre llenguatge, pensament, i realitat… clar que, algú podria molt bé, i molt aviat, dir que aquesta és una tesi, una teoria possible, i no l´única… i segurament no s’equivocaria…
… en qualsevol cas, com deia, Hölderlin: “…el que dura, ho funden els poetes”.
Post-scriptum.- Els qui per naturalesa i per militància ens movem una mica pel llarg camí de l’escepticisme (i, fins i tot, del pessimisme antropològic i moral), no podem deixar de celebrar veure com hi ha gent, gent jove vull, dir, molt jove, que s’atreveix amb els blogs, amb la poesia, amb el pensament, amb la creativitat, amb la llibertat… Celebrem, doncs, les paraules del Jove-Senyor-Lakk… i com diria el meu admirat Ciutadà Reca, l’apòstol-de-la-felicitat-possible,
“Visca l’atreviment! Visca la paraula!”
volèm més poesíes!
volèm més poesíes!
-així per fer un contrapunt primari entre tanta reflexió metapoètica-
:)
*
…on són?, on són els poemes de Mr. Scrogge?
per algun racó de l’ordinador,
i ni de lluny comparables als de la ciutadana Pnyka!
*