Persépolis
Persépolis és el resultat de la vida de Marjane Satrapi i un toc genial de tendresa i ironia. La pel·lícula (animació del còmic) ens il·lustra la vida d’una nena iraniana que ha nascut en un règim dèspota i que, de cop i volta, comença a veure com una revolució s’acosta, una revolució carregada d’esperances. Així, a través dels ulls de Satrapi coneixerem part de la història d’Iran, la Revolució de l’Islam i, sobretot, com va afectar als ciutadans del país; com les esperances en la revolució comunista van ser anihilades poc a poc i substituïdes pel fonamentalisme; com els assassinats van començar a formar part de la quotidianitat i com els ideals que es sortien de la puresa islàmica van ser exterminats.
Marjane, a través dels seus familiars, entrarà en contacte amb l’ideologia comunista i marxista i, mica en mica, anirà forjant els seus ideals polítics. L’ímpetu propi de l’adolescència i els, cada cop més, patents ideals faran que els seus pares l’enviïn a Europa per protegir-la. Europa, el món Occidental, anirà lligat a un procés de maduració a base de desenganys. L’inevitable xoc amb la realitat, el desencant occidental i la nostàlgia faran que torni al seu país immersa en una crisi d’identitat.
Així doncs, Persépolis ens deixa veure i conèixer des d’una òptica interior i personal la història i l’evolució d’Iran, sobretot durant i després de la revolució islàmica. En tant que autobiogràfica, la pel·lícula permet desfer-nos de tabús i de la tendenciositat ideològica de què, desgraciadament, estan impregnades la majoria de productores cinematogràfiques. El tracta amb la societat és molt realista –malgrat s’ha de tenir present que la pel·lícula no deixa d’estar basada en un record personal- i ens mostra un Iran molt diferent del que s’ensenya a les televisions occidentals. Ens mostra un Iran amb persones, persones revolucionàries i amb ideals; persones que han d’amagar la seva vida per a sobreviure; persones per les quals la llibertat és traficar amb grups de música. Persépolis, no deixa de ser una entranyable història que, amb un toc molt humà, ens permet conèixer i profunditzar una mica dins d’un món tant mediàticament conegut i alhora tant íntimament desconegut.
Sembla que caldrà posar-la a la llista, és un plaer trobar pel·lícules que surtin del punt de vista al que estem acostumats, el punt de vista occidental que influencia als directors per a representar-nos la realitat tal com ens la presenten tots..
És imposible entendre una situació d’aquesta magnitud al complert, s’ha de viure en primera persona per a poder captar-ne tots els matissos, però els punts de vista diferets (com sembla que és el presentat dins a pel·lícula) són la millor manera per a aproximar-nos-hi des de diferents angles..per a poder copsar tot allò que queda a l’ombra dels reportatges que veiem normalment..les històries personals tenen aquesta doble vessant en la que anem seguint una història concreta però a l’hora ens ensenya la història d’un país, d’una cultura, la història d’una gent amb diferents pensaments, la història dels vençuts i els vencedors, la història dels forts i dels febles..hi ha tantes històries per explicar..que tots els punts de vista són pocs, però trobar-ne un de diferent al de sempre és el primer pas per a poder començar a apropar-nos-hi..
Seguirem la recomanació quan poguem, i en donarem l’opinió.
a.
1er comentari com a Ragg. Però ahà, veig al blogroll que no hem traït l’essència. Ja m’aniré passant, i ara amb possibilitat a rèplica.
Aquesta pel·lícula la tinc pendent de fa molt temps. Trobo molt interessant l’altra cara de la moneda, deixar de banda la generalització del fanatisme: explicar la història de persones corrents que bé hauríem pogut ser nosaltres si haguéssim nascut llavors i allà.
Esperem que tot això que ha començat a rodar avui tingui un llarg camí per endavant! :)
*
breus i precioses ratlles de regal, gràcies :)
*
-Era un home que va somniar que era una papallona, i quan es va despertar, no sabia si era un home que havia somniat que era papallona o una papallona que somniava ser un home. Chuang Tzu-
Ahir la vam veure. Només li hagués demanat una mica més de color i acció. Però potser amb això perdria totes aquestes qualitats humanes que assenyales. La dosi d’ironia que té em va encantar (les escenes on apareix Déu m’encanten xD), sobretot tenint en compte el marc tràgic que l’envolta.
Petons!
g.
Entenc perfectament, Doctor G., la seva petició d’acció i color. A primera vista podem caure ràpidament en la temptació d’afegir tocs de colors, que segur, millorarien la imatge. Però l’altre dia, parlàvem amb un grup de gent sobre les pel·lícules que s’emmarquen en aquest Orient Mitjà ple de conflictes, i vaig adonar-me’n de com tothom es quedava amb les imatges brutals i cruents de les pel·lícules: les violacions que fan els soldats de guerra, les terribles condicions en què viuen els refugiats, fins a quin punt de tensió viu la població amenaçada tant pels militars pacificadors (potser un oxímoron?) com pels terroristes salvaguardadors, les massacres que es cometen, les destrosses familiars, les desgarradores situacions psicològiques que es pateixen… És precisament en aquest punt que el blanc i negre, la poca acció, la versió simplificada del desenvolupament de la guerra, la simplesa infantil amb què es mostren les escenes cruents, precisament tot això és el que permet veure-hi més enllà, veure’ns d’iguals a iguals, veure’ns com persones a tots.
La morbositat que desprenen les pel·lícules amb marcs de guerra, violacions, assassinats, ultratges… fan que ens quedem amb la tragèdia personal, que ens sorprenguem, ens indignem,fins i tot, que se’ns posi la pell de gallina; però en cap moment ens hi sentim realment identificats, realment units, no sentim allò que deia Scrooge que hauríem pogut ser nosaltres si haguéssim nascut llavors i allà.
Crec que aquí rau un dels grans secrets de la pel·lícula, no creu Dr. G.?
m.