El jardí de roses
2008 Maig 18
Blanques roses perfumades,
els jardins il·luminats,
i ella, enmig, tot respirant.
Corria i saltava, i cridava,
i els seus ulls, quan la miraven,
brillaven.
Les mirades deturaren,
el cosmos embogí;
parà i corregué i penetrà.
El vent xiulava amb violència,
les fulles remorejaven,
el secret no s’escampava.
Silencis de papiroflèxia,
i, enmig de les roses roges,
acervat gris roent.
*
Lluitaven els seus ulls de vidre
(amb pestanyes de plom)
per omplir-se de llum.
Però les entranyes ja són fora;
a dins no resta res.
Llegint aquest poema (ja porto unes quantes lectures i no me’n canso), a vegades busco possibles interpretacions (que potser no són les que tu tenies en ment) i m’imagino històries i escenes diverses. D’altres vegades, simplement gaudeixo amb la musicalitat dels versos sense parar esment als signes de puntuació, i jugo amb la seva intensitat i amb la seva suavitat.
En qualsevol cas, apreciada m., sempre m’agrada molt, i no fa mal que t’ho recordi.
Petons abarognòsics! -ens hi posarem un dia d’aquests, eh?-
g.
Jo, que ja conec almenys la visió de l’autora, llegeixo els versos amb ulls condicionats. És el que vam dir, les lectures obertes són més estimulants :)
I les pestanyes de plom, que ben trobades.
Un dia d’aquests, un dia d’aquests.. semblem jo parlant d’endreçar l’habitació. Aviam quan ens hi posem seriosament!
*
Genial poesia, realment dona gust llegir aquestes creacions que ens porten per on nosaltres volem que ens portin, al igual que el doctor G. l’he llegit unes quantes vegades amb diferents significats, la màgia de la poesia és aquesta porta semioberta que ens deixa imaginar què hi ha a l’altra banda..
Il·lusiona veure com hi ha gent amb ganes i creativitat suficient per a posar-se a escriure i posteriorment compartir les creacions amb tothom, és la millor manera de regalar pensaments, percepcions, impresions, sensacions…és un gran regal, regals que no ens cansarem mai de rebre així que esperem que la creativitat no s’acabi mai…un plaer.
Amb Abarognòsia posiblement tindrem un altre racó per a escriure, opinar, crear, expresar-nos encara una miqueta més, tot sigui per a obrir-nos una miqueta més, i els blogs (em reitero, ho sé) són un gran lloc per a fer-ho. Tot serà posar-nos-hi!
a.
Hola:
He caigut al teu bloc per casualitat. M’ha agradat força donar-li una ullada. Volia fer-te una pregunta: La cita de Bertrand Russell que poses al menù, de quin llibre és?
Gràcies per la informació si la saps.
La cita del Rusell és bona, malgrat que ara ningú no en parla d’ell . Està clar que es referia a l’educació republicana,uniformadora i nefasta. Amb la libegté a davant, això sí, mira el penós exemple de la república francesa. Salutacions
NOTA: A PARTIR D’ARA, ELS COMENTARIS FORA DE LLOC, OFESNIUS I/O DEGRADANTS PEL SEU CONTINGUT O FORMA SERAN ELIMINATS.
Llàstima que no en coneguis l’origen de la cita de Russell.
Jo no esborro els comentaris idiotes que rebo (no n’he rebut gaires). A la fi i a la cap retraten al comentarista, no al propietari del bloc. Això sí, el que faig és eliminar tots els enllaços que hi puguin haver-hi a la seva pàgina, bloc, web o el que sigui. Tampoc tinc per que fer-los publicitat, no trobes?
Mireiaaa!
oh! m’he llegit algun text i aquest poema és genial..! m’encanta que tinguis un blog on escriguis, perquè vals molt! i tens un super-món intern
t’estimo i merci per la tarda d’avui :)
oioboio
odio els silencis de papiroflexia.
:)
ens anirem veient per aquest món dels blogs… i m’hi hauràs d’ajudar una mica ara que començo.
(gràcies per animar-m’hi).
(Muaaa!)
Gràcies gràcies gràcies gràcies! (un per cada vegada que m’has felicitat!)
Aviam si reprens l’activitat actualitzatòria -si si, com es digui-, que es volen més poesies!
t’estic intentant parlar pel msn i no funciona. vaayapordios
fins demà!
*