Girls in the rain
Gabriel Garcia Marquez va confessar que Cat in the rain era el millor conte del món. Suposo que això ha fet augmentar la curiositat pel conte que, d’altra banda, ja genera per ella mateixa l’obra de Hemingway. Aquesta breu narració ha generat diverses interpretacions, i més d’un escriptor s’ha parat a donar-hi voltes. Per exemple, Vila-Matas després d’una conferència i col·loqui amb estudiants, va decidir que la clau del conte era la incomprensió que ens provocava. Sigui com sigui, llegeixo el conte i quan arribo a l’escena en què el gat apareix mullant-se sota l’aigua de la pluja i la jove americana surt a buscar-lo, no puc sinó imaginar l’Audrey Hepburn (en el seu paper de Holly Golightly a Breakfast at Tiffany’s) sota l’aigua del carreró novaiorquès, empapada i cridant el pobre gat sense nom, en els últims mintus de la pel·lícula (escena, però, que no apareix en l’obra de Capote).
Sé que són escenes separades en marcs força diferents, la Holly és una noia perduda i desorientada, i la dona americana de Hemingway pot semblar més una dona casada i més aviat insatisfeta, avorrida. A més, un escenari és Itàlia i l’altre Nova York. Malgrat tot i per més esforços que hi faig, mentalment m’encaixen. I és que, qui sap si Blake Edwards no havia llegit el conte de Hemingway quan deliberadament va decidir canviar el final. Com a mínim, en un punt coincideixen: les dues noies s’aferren al gat com si fos l’última esperança, com si fos l’últim graó que ha de preservar la seva estabilitat, la seva capacitat de somniar i destijar, com si, en certa manera, el gat fos la part més lliure i alhora més atemorida d’elles.
“La dama americana lo observó todo desde la ventana. En el suelo, a la derecha, un gato se había acurrucado bajo uno de los bancos verdes. Trataba de achicarse todo lo posible para evitar las gotas de agua que caían a los lados de su refugio. El gato tenía que estar a la derecha. Tal vez pudiese acercarse protegida por los aleros.”
“Quisiera tener el pelo más largo, para poder hacerme moño. Estoy cansada de sentir la nuca desnuda cada vez que me la toco. Y también quisiera tener un gatito que se acostara en mi falda y ronroneara cuando yo lo acariciara. –¿Sí? –dijo George. –Y además, quiero comer en una mesa con velas y con mi propia vajilla. Y quiero que sea primavera y cepillarme el cabello frente al espejo, tener un gatito y algunos vestidos nuevos. Quisiera tener todo eso. [...] –De todos modos, quiero un gato –dijo–. Quiero un gato. Quiero un gato. Ahora mismo. Si no puedo tener el pelo largo ni divertirme, por lo menos necesito un gato.”
