Com úniques bales que irrompen,

amb el seu vol tranquil,

la silenciosa quietud de l’illa,

les gavines comencen el seu cant;

majestuosos sons

que en elegant harmonia

dibuixen notes en el mar.

El mar em mulla els turmells,

el vent m’oneja la pell

i la sorra dibuixa una vida sota meu.

Els nens petits corren, riuen,

salten i m’esquitxen la panxa,

i, les gotes, s’escolen dins el melic.

El sol em va torrant el ventre,

els pits i els cabells.

Tanco el ulls i la lluna em visita.

Veig l’estiu dels amants al mar,

la nit de festa que serpenteja els carrers,

les matinades al port i les tardes al bar.

Et veig al meu costat, amb els dits entrelligats,

els dos gaudim de les carícies del vent

i, als llavis, encara crema el foc encès.

Frenesí rosat, els cossos colgats de sorra

i una serp que ens atrau, ens ajunta,

ens separa i, harmònicament, ens uneix.

Ara les melodies han callat,

els ocells, tímids, no gosen cantar

i les onades, en obscur silenci, s’acomiaden.

Veig de lluny la teva senda,

un somriure de fugaç tendresa

i un silenci que encara resta.

El mar em mulla els dits dels peus,

la sorra dibuixa una vida sota meu,

però el cos no hi encaixa.

Blanques roses perfumades,

els jardins il·luminats,

i ella, enmig, tot respirant.

Corria i saltava, i cridava,

i els seus ulls, quan la miraven,

brillaven.

Les mirades deturaren,

el cosmos embogí;

parà i corregué i penetrà.

El vent xiulava amb violència,

les fulles remorejaven,

el secret no s’escampava.

Silencis de papiroflèxia,

i, enmig de les roses roges,

acervat gris roent.

*

Lluitaven els seus ulls de vidre

(amb pestanyes de plom)

per omplir-se de llum.

Però les entranyes ja són fora;

a dins no resta res.

Persépolis és el resultat de la vida de Marjane Satrapi i un toc genial de tendresa i ironia. La pel·lícula (animació del còmic) ens il·lustra la vida d’una nena iraniana que ha nascut en un règim dèspota i que, de cop i volta, comença a veure com una revolució s’acosta, una revolució carregada d’esperances. Així, a través dels ulls de Satrapi coneixerem part de la història d’Iran, la Revolució de l’Islam i, sobretot, com va afectar als ciutadans del país; com les esperances en la revolució comunista van ser anihilades poc a poc i substituïdes pel fonamentalisme; com els assassinats van començar a formar part de la quotidianitat i com els ideals que es sortien de la puresa islàmica van ser exterminats.

Marjane, a través dels seus familiars, entrarà en contacte amb l’ideologia comunista i marxista i, mica en mica, anirà forjant els seus ideals polítics. L’ímpetu propi de l’adolescència i els, cada cop més, patents ideals faran que els seus pares l’enviïn a Europa per protegir-la. Europa, el món Occidental, anirà lligat a un procés de maduració a base de desenganys. L’inevitable xoc amb la realitat, el desencant occidental i la nostàlgia faran que torni al seu país immersa en una crisi d’identitat.

Així doncs, Persépolis ens deixa veure i conèixer des d’una òptica interior i personal la història i l’evolució d’Iran, sobretot durant i després de la revolució islàmica. En tant que autobiogràfica, la pel·lícula permet desfer-nos de tabús i de la tendenciositat ideològica de què, desgraciadament, estan impregnades la majoria de productores cinematogràfiques. El tracta amb la societat és molt realista –malgrat s’ha de tenir present que la pel·lícula no deixa d’estar basada en un record personal- i ens mostra un Iran molt diferent del que s’ensenya a les televisions occidentals. Ens mostra un Iran amb persones, persones revolucionàries i amb ideals; persones que han d’amagar la seva vida per a sobreviure; persones per les quals la llibertat és traficar amb grups de música. Persépolis, no deixa de ser una entranyable història que, amb un toc molt humà, ens permet conèixer i profunditzar una mica dins d’un món tant mediàticament conegut i alhora tant íntimament desconegut.

Per Sant Jordi publicava per primer cop aquest esbós, per problemes tècnics i -confessem-ho- personals, el vaig treure. Bé, torno a deixar-lo, ara sí, com a esbós i no descarto la possible mutabilitat intemporal.

6.41 a.m.

L’olor d’espelmes consumides,

el fervor rogenc de les copes de bordeus que,

des dalt la taula, traslluïen el punyent trenc d’alba.

La seva esvelta silueta de marbre dibuixava una ombra profunda

dins d’aquell ambient carregat de suor nu i de vici consumit.

Del carrer pujaven notes d’una melodia estranyament familiar,

d’un to de nostàlgia llunyana, aliena.

7:04 a.m.

Ella obrí la boca, murmurà l’inici d’un somni fascinant…

però el silenci l’envaí.

Ell, en un intent va d’amenitzar el fred acer que el cobria i inconscientment l’omprimia, començà a narrar frivolitats…

“No!no separis els llavis, no… marxa.”

7:19 a.m.

Sola. La llum del sol començava a deixar enrere els tons rosats i liles, els colors pastel s’esvaïen i el blau imposava el seu regnat diürn. Pensava, només pensava, només callava…

I, dins seu, una veu ja coneguda, íntima i profunda, li repetia com en una cançoneta popular:

“Les pomes vermelles m’avorreixen,

Les verdes… les verdes les maleeixo!

No, no vull un altra poma,

Vull la margarita d’onze pètals”

7:31 a.m.

El son li arribà just quan, la primera gota, a poc a poc, galta avall, mullava el coixí de seda negre.

L’altre dia assistíem -amb més o menys entusiasme- al discurs d’investidura (”re-investidura”?) del President del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero. Si bé no va ser un discurs que es pogués definir com a sorprenent o novedós, si que m’agradaria refleccionar-hi una mica. Sobretot avui, que ja sembla que tenim a tota la plantilla apunt i preparada, i tenint en compte la càrrega simbòlica que té a l’Estat espanyol el 14 d’Abril.

Zapatero va començar el seu discurs amb la típica anàfora de “Pido su confianza…”, ja només aquesta presentació, aquesta introducció a la segona etapa del govern del Sr. Zeta-pe, presenta serioses contradiccions. No m’agradaria centrar tot l’article en aquestes aparents contradiccions, que al cap i a la fi, no són mes que el resultat d’un discurs ple de retòrica, però buit de contingut. Tot i així, destacaré les que, ja per mutius personals i subjectes totalment a mi, com per motius d’interés més general, he trobat, si més no, curioses:

“Pido su confianza para alcanzar, mediante la unidad, la victoria de la democracia frente al terrorismo y para disfrutar de una España más segura en sus calles[...]“. Poc després seria anunciada com a ministra de Defensa, Carme Chacón (la qual no va deixar perdre l’ocasió per lluir dels seus nebots, amb els quals posaria posteriorment per la revista Elle)

“Pido su confianza para llevar adelante esta idea de España y para hacerlo sumando el mayor número posible de voluntades, gobernando para todos, en diálogo con todos y con respeto a todos.” D’aquí, només remarcar això tan democràticament correcte -acceptat i reafirmat socialment!- del “diálogo con todos” en una estructura parlamentària que roça el bipartidisme, és a dir la manera més precisa de no-representar al “todos”.

Dins d’aquest marc de contradiccions-curiositats faltaria afegir la reelecció de Magdalena Álvarez, després de les discòrdies i controvèrsies causades a Catalunya.

Un cop dit això i enllaçant amb un post anterior, m’agradaria parlar de quelcom que realment m’interessa; la Cultura. El senyor President, en tot el seu discurs d’investidura, en la seva presentació al que seran els pròxims quatre anys de legislatura, no parla de Cultura. En un moment, i cap al final del discurs, crida els espanyols “[...]en la defensa y difusión de nuestra mayor riqueza: nuestra cultura, nuestras culturas, nuestra lengua, neustras lengüas”. A part d’un intent de crear simpaties i curar-se en salut, tenint en compte les tensions actuals sobre els conceptes de nació, cultura i llengua pròpia, que envaeixen diverses Comunitats de l’Estat, crec que aquesta crida està lluny de tenir un valor real de Cultura. Cultura com a coneixement, com a saber, com a ideals, com a pensaments…

L’altre dia em passejava per móns distòpics i jugava amb la idea que el coneixement ha estat sempre allunyat del poble. Bé, aquí en tenim un clar exemple, i ara ja no són divagacions d’una estudiant amb temps lliure i curiositat, ara és un exemple real i actual, una mostra més del poc que importa La Cultura al país. Perquè, al cap i a la fi, el President en funcions és elegit per un procés -dubtós, incert, i amb moltes falles, però al cap i a la fi- democràtic, és una persona en representació d’una gran majoria. Doncs bé, suposo que ens hauria de sorprendre que l’endemà, quasi cap diari, telenotícies, o mitjà de comunicació de caire objectiu, en fes esment. Però no… no ens sorprèn. No s’espera que se’n faci esment? No ens plantegem, ni tan sols, que se n’hagi de fer esment? Tenim un funcionament perfecte, estable i definit de la nostra cultura? O, senzillament, hem renunciat a la possibilitat d’aquesta?

Per acabar m’agradaria citar una frase de l’inici del discurs de Zapatero, perquè al final, qui de veritat acabar formant i forjant aquesta cultura, som nosaltres, cada un dels ciutadans de la Comunitat, de l’Estat, del món. I si bé no vivim en un país brillant per la seva actual situació cultural, sí que podem enorgullir-nos –sempre amb moderació, i sense traspassar la frontera de la vanitat- de diversos artistes a què ha donat lloc. I per molt allunyats que ens sentim per part de l’Administració, l’abastament cultural, avui en dia i amb les noves tecnologies, està a les nostres mans. Així doncs;

“Pido su confianza para alcanzar las cotas de educación y cultura que merece una gran potencia como es España.”

Salut, Llibertat i República!

… el silenci. El silenci pot ser ignorància, pot ser saviesa; pot ser moderació, abstracció, concentració, discreció, distracció, vergonya, pensament, il•lusió, nervis, cautela, tensions, enuig, tristesa o melancolia; pot ser angoixa i, fins i tot, alegria!

Però i aquells silencis que es produeixen quan intentes expressar quelcom, quelcom que entens, entens en el jo més profund del teu ésser, però que…ets incapaç de formular. Idees latents que bullen per sortir i que, malgrat tot, només aconsegueixes dir quatre miserables paraules que ni tan sols s’assemblen, ni poden acostar-se, al significat que vols transmetre; que fins i tot embruten la bellesa de la idea que et recórrer l’ànima.

Llavors… aquella sensació, aquella impotència com la del mut insultat, o la del matemàtic en veure, per primer cop, la funció zeta de Riemann -i la seva conjectura!-, aquella sensació que només porta al silenci frustrat… Com pensar quan no pots formular les teves intuïcions?les teves percepcions?Com obrir la boca, quan només tens significats entrellaçats, més irracionals que els pitjors somnis de l’artista de Figueres? Com parlar sense significants?

I llavors, aquell silenci, és el mateix que el del noi que no parlava perquè tenia vergonya? O que el de la noia, que per falta d’autoestima, mai va dir que no? O el d’aquells que, després de les atrocitats viscudes en els camps de batalles, ja mai més van articular paraula? O el d’Eco quan veia Narcís? O el del testimoni, que observat per l’ull omniscient de la màfia, és interrogat per la policia?

El silenci…

…tant, tant, tant.

Un Món feliç, d’Aldous Huxley, planteja una societat global on els habitants es produeixen -sí, produir- en cadena. Disposen d’una avança biotecnologia que els permet desvincular la fecundació i el desenvolupament d’embrions de la placenta. Amb això, destrueixen el concepte de mare, i amb aquest, el de família. Durant el procés embrionari es condiciona a cada ésser perquè, un cop grans, compleixin funcions concretes. D’aquesta manera, neixen, per exemple, individus acostumats a unes condicions de vida pèssimes, amb poca llum, i on la marginació social és quelcom acceptat. Així, es pot dir que aquests són feliços fent feines detestables per a la majoria i essent marginats per la societat. De la mateixa manera, neixen individus preparats per formar part de l’elit més luxosa. Les categories socials venen prefixades, condicionades, en el procés embrionari, i així s’aconsegueix una societat que funciona, que es mou, gairebé “sola”.

A part de la qüestió ètica que planteja, m’agradaria fixar-nos en la idea d’una comunitat, una societat, on no existeix un entitat que governi per damunt de les altres, és una societat que no permet canvis; qui ha de governar, neix per governar. Està planificat des d’abans del naixement, per tant, no governa ningú per unes aptituds adquirides al llarg d’anys d’experiència i ensenyament. Tampoc hi ha eleccions, ni partits polítics, ni tant sols oposició; per tant, no hi ha possibilitat de canvi. No poden sorgir revolucions tampoc, perquè per això s’hauria de cultivar uns valors o ideals que, seguint el funcionament d’aquesta societat, només es poden adquirir en el procés d’incubació, que és controlat per l’autoritat. És doncs un sistema polític infranquejable, tancat.

Orwell, en la seva cèlebre novel·la 1984, també ens mostra un sistema infranquejable. Aquest no està condicionat per un procés embrionari artificial, sinó per l’imposició, a través de la por, d’uns ideals a favor del partit únic i totalitari que governa. El sistema també inclou un programa d’odi contra a un suposat enemic que permet canalitzar tots els instints d’odi reprimits i així, alliberar al sistema de possibles rebel·lions.

Després d’aquests breus resums m’agradaria establir una certa analogia entre la idea d’aquests sistemes que funcionen sols, i el nostre sistema. El sistema polític espanyol, lluny de ser un meravellós exemple democràtic, de diàleg o de llibertat, és un sistema que ha caigut en una certa decadència. No una decadència tecnològica, que en això sembla que mica en mica ens anem obrint al món, sinó en una decadència de valors i una decadència intel·lectual. Sembla que el govern -independentment de sota quin color ballin- vol allunyar el coneixement de la societat. Les reformes educatives que es fan, no són per a millorar els coneixements de la població, ans el contrari. Els plans educatius, potenciats pel capitalisme vigent, van dirigits i direccionats a aconseguir més formació professional. Més gent capaç de treballar en un sector o en un altre; en una professió o en una altra. Però mai van dirigits a brindar l’oportunitat de créixer intel·lectualment;no van encaminats a que la gent pugui pensar, raonar, interpretar, discórrer, meditar, reflexionar, imaginar, entendre, opinar…

Si ens allunyem una mica, i ho intentem mirar en un pla de ficció, qualsevol diria que es tracta d’un govern intentant allunyar al poble del coneixement, que al cap i a al fi, és el que dóna criteri a els persones, el que els dóna opinió; un govern educant la població en l’idiotisme, ja que tots sabem que és més fàcil governar un manat d’ases que a una organització de cabres discorrents. Qualsevol podria dir també, que es tracta d’un govern creant treballadors per fer funcionar l’economia creixent del seu país…

Bé, deixant anar la imaginació podríem dir moltíssimes coses, però tampoc fa falta que ens allunyem tant de la realitat, ja que arribaria un moment que ens n’adonaríem que un govern que fa tot això, és un govern malvat i malèvol, però intel·ligentment malvat. Suposo que coincidireu amb mi que, com a mínim pel que fa als personatges públics, el nostre govern no està format per grans intel·lectuals. Malgrat tot, la sensació que cada cop més el coneixement és reprimit i allunyat dels estudiants, i per extensió de la població, hi és.

Tornant a fer córrer la imaginació un podria pensar que es tracta d’una societat d’aquestes que, si bé no es mouen completament soles com les antiutopies exposades al començament, tenen una dinàmica d’autofuncionament. També es podrien generar analogies entre els dos minuts d’odi d’Orwell i les manifestacions antisistema, on la gent canalitza la seva ràbia i desacord amb el sistema de manera destructiva, calmant així tots els seus impulsos contra el sistema. D’altra banda, la soma d’Un Món feliç, podria ser ràpidament identificada amb el prozac, diazepam, o d’altres antidepressius… també podria ser perfectament comparada amb altres drogues il·legals, des de la cocaïna al cànnabis, o fins i tot alguns podrien dir que és el tabac del s.XX…

D’altra banda, pel que fa a la falta de valors, tampoc suposaria un problema per aquesta suposada societat. Les famílies, cada cop més, en comptes de ser un nucli -per ella mateixa- de transmissió de valors, sabers, coneixements… sembla que hagin transmutat aquest nucli a la televisió, als programes sensacionalistes, al preuat cotilleo… Per tant, l’altra gran mitja de transmissió de coneixement, valors, criteris… quedaria suprimit per la dinàmica general que sembla que ha agafat des de fa uns anys la pròpia societat.

Finalment, m’agradaria aclarir que no es tracta d’un article objectiu i mesurat que té com a finalitat plantejar que estem dins d’una societat controlada per una entitat superior. Senzillament són petites reflexions, petites analogies que he trobat, petites idees, que m’agradaria que ens paréssim a observar i discutir.

Vivim en una societat on s’intenta aparentar, predicar i en alguns casos fins i tot vanar-se’n, d’una relativa igualtat (racial, de gènere…) i llibertat (de culte, d’expressió…). Si bé és veritat que estem lluny de ser una societat on la igualtat no sigui quelcom que s’hagi d’explicar i d’ensenyar, suposo que podem dir que gaudim de certa tranquil·litat i respecte pel que fa a les nostres diferències individuals -si més no dins del cercle benestant d’aquesta societat-. Sigui com sigui el que avui m’ocupa i em porta a escriure és una profunda indignació amb el sistema, en particular amb el sector educatiu -sector, teòricament, homogeneïtzador- i en com aquí es pateix una brutal separació, marginació fins i tot, de certs coneixements.

Fa un parell de dies rebia, en mans del coordinador del meu curs -quelcom així com el màxim representant de l’autoritat del curs- el rebuig de la meva petició de fer un crèdit variable (per ampliar coneixement?o per estancar-lo?) de matemàtiques. Pot semblar absurda la meva reacció si s’analitza el cas molt per sobre: “una noia demana plaça per un crèdit i li neguen, punt i final”. Però m’agradaria indagar una miqueta en els motius del rebuig. El coordinador en qüestió em va explicar que no hi havia cap problema de places en el credit, ans al contrari n’hi havia moltes de buides. Em va explicar però que ell mateix havia desestimat la opció que jo pogués accedir al crèdit perquè era una noia de lletres. Sí, tal com sona. Davant de la meva estupefacció va començar a donar una sèrie d’incoherents raonaments. Intentava fer una explicació matemàtica per demostrar que els meus coneixements com a noia de lletres eren insuficients per a fer tal crèdit. Paradoxalment, només va posar de manifest que no sabia quin era exactament el contingut del crèdit. Al cap i a la fi, una altra clara mostra d’aquesta marginació que comentàvem al principi i que anirem tractant al llarg del post.

Finalment, i després que li expliqués que el propi professor del crèdit m’havia dit que podia fer-lo sense cap problema, va desestimar el cas com “absurd”. És a dir que era absurd -insensat, faltat de sentit, il·lògic, un disbarat…- que una noia de lletres fes un crèdit de matemàtiques, concretament d’àlgebra -disciplina que, curiosament, no està dins del contingut de CAP modalitat de batxillerat-.

Un cop em va passar l’enrabiada em vaig posar a reflexionar sobre el tema, i aquí arriba la meva indignació. A Espanya, podem dir que tenim un pèssim model educatiu. L’educació obligatòria acaba amb l’ESO, que més o menys aconsegueix que una gran part dels estudiants arribin als setze anys sense haver fet res, i amb un títol que, teòricament, representa que és la garantia d’uns coneixements mínims per anar sols per la societat, per entrar -activament- a la societat. Fora de les múltiples mancances d’aquest “Ensenyament Obligatori” m’agradaria seguir (un altre dia ja parlarem del sistema educatiu, i què és realment el coneixement mínim i necessari) una mica més endavant i arribar al Batxillerat. El Batillerat és una mena d’especialització general que dóna als alumnes un coneixement general, alhora que el comença a introduir en l’àmbit de la seva futura carrera (Sí, als setze anys, qualsevol estudiant té clara i decidida la seva futura carrera). Bé doncs, aquestes especialitzacions -són cinc o sis en total- les podríem dividir en dos grans grups: Ciències i lletres.

Aquí, per fi, arribem al nucli de la qüestió, el problema, l’etern conflicte que m’ha incitat a escriure aquest post; la separació sistemàtica de ciències i lletres. Sembla mentida que al s.XXI haguem de presenciar casos com el que explicava al començament d’aquest post. Sembla mentida que després de que hagi estat més que demostrat per diversos autors, personatges cèlebres, premis Nobels, genis on n’hi hagi… nosaltres, a dia d’avui, seguim reprimint un coneixement complet. La gent de ciències no tenen accés dins de la seva modalitat a assignatures tan bàsiques com ara l’economia o la història contemporània, i, de la mateixa manera, la gent de lletres no té accés a la matemàtica abstracta (matemàtica en estat pur, no la aplicada, que no és res més que sistematitzar processos) o a certs coneixements sobre física, química o biologia que es passen per alt durant l’eficient ESO.

Ja per últim, només voldria fer una petita reflexió sobre aquest brutal abisme que separa lletres i ciències. Sobre com això pot afectar molt més del que pugui semblar en un primer moment. Com això, en el fons, l’únic que fa és ralentitzar (potser endarrerir?) el progrés. El progrés en camps científics, en camps d’investigació antropològica, camps literaris, socials… el progrés en l’avanç cap a una societat més lliure, el progrés en el coneixement.

Com si t’agafés de la mà, Sautoy, t’endinsa pel laberíntic món de la matemàtica. Començant el viatge per la França revolucionària de Napoleó; seguint per Alemanya i el seu gran Berlín en el màxim resplendor de la revolució neohumanística, endinsant-se més en el país germànic i travessant els obscurs carrers de la medieval Gotinga; saltant a Cambridge, al seu College i la seva estranya relació amb la India; vivint l’aïllament de la guerra a Noruega; recorrent Princeton i les més importants empreses de comunicacions americanes; i acabant, finalment, el nostre viatge a París, un París renovat per les idees d’un presoner de guerra, poc a poc, i com si d’una novel·la de misteri es tractés, aconseguim desentrenar i desxifrar enigmes i incògnites que amaguen els nombres primers.

Tot i que el Secret d’aquests misteriosos nombres, el màxim interrogant obert des de fa anys, encara no ha estat debel·lat, durant l’aventura que ens planteja Marcus du Sautoy amb La Música de los Números Primos aconseguim anar component, nota per nota, una estranya però harmònica melodia, una música que vibra des del més profund del cosmos, i que si pares a escoltar aconsegueix crear aquell silenci dins teu que només les grans peces de música, les majestuoses obres de teatre, les lectures més exquisides, les conferències més eloqüents o les més magnífiques demostracions matemàtiques aconsegueixen crear.

Una molt bona obra que et permet conèixer (gairebé com si te’ls presentessin) a matemàtics des d’Euclides, a l’Antiga Grècia, fins als cèlebres alemanys Euler, Gauss i Riemann, així com d’altres no tant coneguts però que han determinat amb les seves aportacions el panorama de la matemàtica actual. Matemàtica que , per exemple, avui en dia serveix per codificar tota informació que s’envia per Internet. Així que no caiguem en l’error de pensar que és un llibre per aquells fanàtics de les matemàtiques que porten anys estudiant-ne. És una novel·la sobre matemàtiques sí, però gairebé qualsevol tipus de persona que tingui un coneixement mínim de matemàtiques -potser aquí, depenent de l’ESO que hagi patit cadascú, aquest coneixement mínim oscil·la bastant- pot entendre’l, i un cop superada aquesta barrera de coneixement mínim, és un llibre d’intrigues, música, secrets, passions, descobriments, història…

Endavant, us convido a fer aquest viatge!