Falto de esta generosidad, el soldado vencedor es como una plaga de la naturaleza; poseído por la guerra, se ha convertido en cosa, como el esclavo, aunque de manera distina, y las palabras no tienen poder sobre él, como no lo tienen sobre la materia. Tal es el poder de la fuerza. [...] Las batallas no se deciden entre los hombres que calculan, reflexionan, toman una resolución y la ejecutan, sino entre hombres despojados de esas facultades, transformados, caídos en el nivel de la materia inerte que no es más que pasividad, o en el de las fuerzas ciegas, que no son sino impulso.

La fuente griega, Simone Weil

L’any 1939 Simone Weil va trobar en la Ilíada la pregunta que necessitava per entendre el caos i l’horror que va ser la 2a Guerra Mundial. Què és la força? En el magnífic assaig La Ilíada o el poema de la fuerza podem veure una anàlisi quirúrgica de la força, els efectes, la mesura i desmesura. L’horror nefast, l’horror demolidor, la inèrcia de l’horror, l’horror que ja Goya va convertir en motiu d’art… Amb tot, recordo aquella última escena d’ Apocalypse Now, amb la magnífica i encertada cançó de The Doors marcant el ritme de l’home que ja no és home, que és pur impuls, aquell Martin Sheen que en la seva atracció per l’horror no pot més que destruir l’enigmàtic Kurtz, que atén, per fi, la sentència.

En un lejano país existió hace muchos años una oveja negra.

Fue fusilada.

Un siglo después el rebaño arrepentido le levantó una estatua ecuestre que quedó muy bien en el parque.

Así, en lo sucesivo, cada vez que aparecían ovejas negras eran rápidamente pasadas por las armas, para que las futuras generaciones de ovejas comunes y corrientes pudieran ejercitarse también en la escultura.

Augusto Monterroso, La oveja negra y demás fábulas (1969)

Escolta’l explicat per l’autor aquí.

L’habitació estava a les fosques i feia olor a tancat. A fum. A whisky. A suor. A ella, se li dibuixaven petites franges de llum al ventre, nu i lleugerament torrat. Ell feia veure que dormia. No és que no tingués son, però les parets construïdes pels propietari que havia dividit l’antic pis burgès en quatre dependències modestes, filtraven nítidament els jocs dels nens del 4t B Bis. No obria els ulls, però. No volia arriscar-se que ella tampoc dormís. Segur que no ho feia. Devia estar preocupada. Pensant en la nit anterior. Vibrava un mòbil algun lloc. Cap dels dos es movien. La seva presència el molestava, però esperaria que fos ella la que s’aixequés i marxés.  Seguiria fent veure que dormia, potser pensaria ell també en la nit anterior.

2.

Estava molt cansada. Tampoc aquella nit havia pogut dormir. La molestaven els roncs del seu marit. Havia passat la primera hora repassant el menú de la setmana. Després havia tret la balança i les pinces amb què cada mes feia equilibris per fer encaixar en el pressupost familiar els sopars de negoci, les botes noves, el canal digital, dos plats nous per la vaixella, la factura del mòbil, pantalons nous pel nen, que no para de créixer, i per la nena diademes, ara que encara es deixa pentinar. No sabia quines eren les últimes pel·lícules que havien estrenat. Si es posava a llegir despertaria els roncs del seu marit. De petita contava ovelletes. L’endemà era diumenge, anirien al zoo. Eren una família com cal. Esbossava un somriure en la foscor. Només llavors s’atrevia a preguntar-se per què ja no tenien sexe.

No havia pogut dormir i els nens cridaven. Feien soroll. Corrien pel passadís. Ella ja no els sentia, el que sí que sentia eren els esbufecs dels veïns, a l’altra costat de la paret, tres pisos avall, un pis més amunt. A l’ascensor la saludarien i li preguntarien què tal els nens, que macos són quan creixen.

3.

“T’he intentat trucar al mòbil però no responies. T’he trucat a la feina, m’han dit que ja havies sortit. Aquesta nit anem a veure el barça a casa d’una amiga de la uni (la Jana, saps?), després segurament sortirem. Sigui com sigui, em quedaré a dormir a casa el Marc, no pateixis. Et faré un truc al matí quan em desperti. No comptis amb mi per dinar.

Un petó”

4.

el barça havia perdut la nit anterior. al carrer plovia i s’escolaven gotes d’aigua per la finestra. feia anys que no tancava bé, però mai havia aconseguit arribar a un acord amb el propietari. hi posava tovalloles, tampoc entrava tanta aigua, el més molest era la humitat, el fred.  el terra estava llefiscós. ahir havia vessat tot el vi que quedava a la nevera. merda. no tenia vi. només un tros de pizza fred sobre la taula del sofà. tenia gana i era diumenge. se’l menjaria, ho sabia, però encara feia veure que tenia un orgull amagat.

per sé o per voler che giù lo scorge.

talvolta sì di fuor, ch’om non s’accorge

perché dintorno suoni mille tube,

chi move te, se ‘l senso non ti porge?

Moveti lume che nel ciel s’informa

Dante Alighieri, Divina Commedia (XVII, 13-18)

Interpretació-traducció d’Italo Calvino:

“¡Oh imaginación, que tienes el poder de imponerte a nuestras facultades y a nuestra voluntad y de arrebatarnos a un mundo interior, arrancándonos del mundo exterior, tanto que aunque sonaran mil trompetas no nos daríamos cuenta! ¿De dónde proceden los mensajes visuales que recibes, cuando no están formados por sensaciones depostitadas en la memoria? [...] Hay en el cielo una especie de manantial luminoso que transmite imágenes ideales, formadas según la lógica intrínsica del mundo imaginativo o por voluntad de Dios.”

Seis propuestas para el nuevo milenio (pg. 90)

"L'infern musical" dins del Tríptic de les Delícies, El Bosco.

Amb Ceci n’est pas une pipe, René Magritte trenca amb el valor obsolet de l’art mimètic. És a dir, l’obra no és una realitat que ja existeix, una còpia, sinó que l’obra és una realitat transformada, una nova realitat. Com diu Gadda “comprendre és insertar alguna cosa en la realitat i, per tant, deformar-la”. De tota manera, m’agrada llegir aquesta obra d’una altra manera. Amb l’asserció que el que estem veient no és en efecte el que estem veient, que una pipa no és una pipa, Magritte aconsegueix també trencar amb els primers principis aristotèlics, o el que és el mateix, amb la base de tot coneixement, llenguatge, lògica… Segurament per això el caràcter xocant d’aquesta obra. Trenca amb el principi d’identitat: que això és efectivament això (A = A); desmunta el principi de contradicció, res no pot ser una cosa i alhora no ser aquesta cosa, no es pot ser i no ser una pipa alhora; i, sobretot, es desfà del principi del terç exclòs, és a dir, que tota proposició hagi de ser o bé falsa o bé mentida, és a dir, o bé és una pipa o bé no ho és.

Un cop es trenquen, o si més no es qüestionen aquests princpis -d’altra banda indemostrables-, com podem seguir defensant i aclamant la deessa de la Veritat per damunt de tot? Si A pot ser A i B, o fins i tot si A pot no ser A, sembla que puguem dir que tota veritat és alhora una falsedat. No pretenc resoldre aquesta paradoxa perquè crec que resoldre-la seria precisament desfer-la, contaminar-la, alienar-la. Crec que el que cal és assumir-la, comprendre-la precisament en la seva contradicció i així, en certa manera, apropar-me a aquest segle XXI que es contrueix sobre paradoxes i contradiccions i que, tot sovint, amb un esforç exagerat per entendre’l no fem més que allunyar-lo, constreure’l.

Sigui com sigui, em quedo amb un vers de Saramago: posso tirar verdades de mentidas? [puc treure veritats de mentides?]. I hi afegeixo, i mentides de les veritats? Quin grau de mentida té tota veritat?

Sé que són escenes separades en marcs força diferents, la Holly és una noia perduda i desorientada, i la dona americana de Hemingway pot semblar més una dona casada i més aviat insatisfeta, avorrida. A més, un escenari és Itàlia i l’altre Nova York. Malgrat tot i per més esforços que hi faig, mentalment m’encaixen. I és que, qui sap si Blake Edwards no havia llegit el conte de Hemingway quan deliberadament va decidir canviar el final. Com a mínim, en un punt coincideixen: les dues noies s’aferren al gat com si fos l’última esperança, com si fos l’últim graó que ha de preservar la seva estabilitat, la seva capacitat de somniar i destijar, com si, en certa manera, el gat fos la part més lliure i alhora més atemorida d’elles.

“La dama americana lo observó todo desde la ventana. En el suelo, a la derecha, un gato se había acurrucado bajo uno de los bancos verdes. Trataba de achicarse todo lo posible para evitar las gotas de agua que caían a los lados de su refugio. El gato tenía que estar a la derecha. Tal vez pudiese acercarse protegida por los aleros.”

“Quisiera tener el pelo más largo, para poder hacerme moño. Estoy cansada de sentir la nuca desnuda cada vez que me la toco. Y también quisiera tener un gatito que se acostara en mi falda y ronroneara cuando yo lo acariciara. –¿Sí? –dijo George. –Y además, quiero comer en una mesa con velas y con mi propia vajilla. Y quiero que sea primavera y cepillarme el cabello frente al espejo, tener un gatito y algunos vestidos nuevos. Quisiera tener todo eso. [...] –De todos modos, quiero un gato –dijo–. Quiero un gato. Quiero un gato. Ahora mismo. Si no puedo tener el pelo largo ni divertirme, por lo menos necesito un gato.”

En aquest sentit és interessant l’obra de Marco Brambilla, que juga amb les nostres percepcions de temps i velocitat. Ens remou algunes de les nostres assumpcions i juga trencant aquestes velocitats ‘normals’ a què estem acostumats. Amb l’obra Sync (2005), per exemple, ens mostra escenes accelerades, com pot ser la cara de gent mirant una pel·lícula, els aplaudiments, també escenes de pronografia… tot plegat però, ens resulta sorprenent, xocant, fins i tot angoixant, només pel seu ritme més ràpid de l’habitual, pel trencament de la velocitat. Una altra peça interessant és Sea of Tranquility (2006) amb la qual posa de manifest com  un instant tan glorificat per l’home, el segon que suposa un gran pas per la humanitat es converteix en una trivialitat davant la magnitut del temps en l’espai.

…i a vegades, me’ls miro com en una capseta de música.

I blame it on the moon,

’cause it’s not my fault.

Katie Melua

I la copa engoleix, com un embut,

el dolç sauvignon;

i la cendra va nevant les escarbotades rajoles.

I sento aquell somriure que em pessiga

l’estómac.

I piquen els barrots d’una gàbia,

les arrels d’un xiprer enorme,

que creixen

endins.

Miro en l’aire, i la veig,

com una sentència,

la lluna.