Feed on
Entrades
Comentaris

SI ELS TAURONS FOSSIN PERSONES

La filla petita de la seva patrona va preguntar al senyor Keuner: “Si els taurons fossin persones, serien aleshores més amables amb els peixos petits?” “Evidentment ?va dir el senyor K.-. Si els taurons fossin persones, farien construir dins el mar unes caixes molt grosses per als peixos petits, i hi posarien tota mena d’aliments, tant vegetals com animals. Procurarien que l’aigua de les caixes sempre fos neta, i prendrien tota mena de mesures sanitàries. Per exemple, quan un peixet es fes mal en una aleta, li posarien de seguida una bena, perquè el peixet no se’ls morís abans d’hora, als taurons. Per tal que els peixets no s’ensopissin, hi hauria grans festes marines, perquè els peixets alegres són més gustosos que els tristos. Naturalment, també hi hauria escoles, dins les enormes caixes. En aquestes escoles els peixets aprendrien com cal nedar per ficar-se dins la gola dels taurons. Aprendrien, per exemple, geografia, perquè així poguessin trobar els grans taurons que jeuen mandrosos en algun indret. Com és lògic, res no hi hauria de més important que la formació moral dels peixets. Els peixets haurien d’evitar qualsevol inclinació baixa, egoista, materialista o marxista, i si algun d’ells demostrava tenir aquestes tendències, hauria de ser denunciat immediatament als taurons. Si els taurons fossin persones, es farien ? com és lògic- la guerra els uns als altres per tal de conquerir caixes i peixets estrangers. Aquestes guerres les farien fer als seus peixets. Ensenyarien als peixets que entre ells i els peixets dels altres taurons hi ha una diferència enorme. Els peixets, proclamarien, són muts, com tothom sap. Però callen en llengües diferents, i per aquesta raó no es poden entendre. A cada peixet que, durant la guerra, matés dos peixets enemics, dels que callen en una llengua estranya, li posarien una petita condecoració d’algues marines i li donarien el títol d’heroi. Si els taurons fossin persones, també tindrien un art, naturalment. Hi hauria boniques imatges on les dents dels taurons serien representades en colors esplèndids; les seves goles apareixerien com a jardins paradisíacs en els quals hom pot saltar i ballar. Els teatres del fons del mar mostrarien com uns peixets, plens d’un coratge heroic, neden amb entusiasme cap a les goles dels taurons, i la música seria tan bonica, que els peixets, al compàs de les seves notes, amb l’orquestra al davant i bressats pels pensaments més deliciosos, es llançarien dins la gola dels taurons. És evident que també hi hauria una religió, si els taurons fossin persones. Ensenyaria que els peixets només comencen a viure de debò dins la panxa dels taurons. A més, si els taurons fossin persones, els peixets deixarien de ser tots iguals, com ara. Alguns obtindrien càrrecs oficials i serien situats per damunt dels altres. Els qui fossin una mica més grossos serien fins i tot autoritzats a devorar els més petits. I això no seria altra cosa que un avantatge per als taurons, perquè així podrien menjar sovint unes peces més grosses. I els peixos més grossos, els qui tindrien un càrrec, serien els defensors de l’ordre entre els peixets: esdevindrien mestres, oficials, enginyers en la construcció de caixes, etc. En un mot, començaria a haver-hi una cultura dins el mar, si els taurons fossin persones.”
                                                   
                                                                                                                                  Bertrolt Brecht

M’agradaria començar parlant d’un tema que em preocupa. M’agradaria parlar del llenguatge. Començo un blog, una aventura personal on escriure tot allò que em preocupa, m’interessa o senzillament em ronda pel cap. Sigui com sigui, el mitjà de comunicació per excel·lència, de fet l’únic mitjà de comunicació que tenim i que, per tant, em veuré obligada a usar, és el llenguatge. Així que crec que és primordial començar amb una breu reflexió metalingüística.

És curiós com el llenguatge influeix i repercuteix no només la nostra vida sinó, el nostre pensament. Així doncs, no és descabellat pensar que tots nosaltres pensem en funció de la nostra llengua -no la que dicti la constitució del país, sinó la que usem normalment. Així doncs, podríem afirmar que no pensarà igual algú que pensi en castellà, que algú que pensi en català. Aquesta afirmació però, manca d’un sentit transcendental més enllà de picabaralles entre governants sensacionalistes, ja que català i castellà -tot i moltes diferències- comparteixen substrat, part de superstrat i mantenen una evolució recíproca pel que fa a l’adstrat. Tot això ha fet que català i castellà mantinguin encara una estructura molt similar.

D’altra banda, no vull posar-me a fer un estudi minuciós i detallat de totes les llengües -sobretot si es té en compte que amb prou feines domino les més bàsiques-, sinó que pretenc fer notar com les diferents llengües, o potser les estructures i relacions sintàctiques i morfològiques de cadascuna, han marcat un paper decisiu en l’evolució del pensament i la mentalitat en cada territori.

Això ho veiem reflectit perfectament en la història de la filosofia, on només mirant per sobre els noms dels personatges més importants, que més han marcat les tendències de pensament d’un moment o altre i dels quals encara ara en rebem influències, es pot veure perfectament que dominen els noms alemanys, grecs i anglesos o americans. Sigui com sigui, salta a la vista que les llengües romàniques no han tingut un gran paper -amb excepció de Descartes i tot el que fa a la Il·lustració francesa. És una dada curiosa això. En certa manera es pot arribar a la ràpida conclusió que si no és en alemany o en grec (o en anglès, tot i que conté forces contradiccions internes) no es pot pensar.

Per últim, voldria aclarir que en principi escriuré en català, però tot sovint pot ser que em vegi excessivament coartada -ja sigui per la feblesa d’estructures del català o per falta de coneixement- i canviaré temporalment de llengua, sempre per procurà expressar-me millor i obrir una mica aquesta barrera que ens marca el llenguatge.

“Del que no es pot parlar s’ha de callar.”

Tractatus logico-philosophicus, Ludwig von Wittgenstein

“¡Lo terrible no es la altura sino la pendiente!”

Friedrich Wilhelm Nietzsche

“Els educadors, més que qualsevol altra classe de prodessionals, són els guardians de la civilització.”

Bertrand Russell

« Newer Posts